El tercer evangelista és senzillament artístic a l’hora d’expressar les profunditats de la fe de l’Església primitiva. En ell no trobem només un relat de la Resurrecció, sinó un in crescendo que va des del sepulcre buit fins a la pujada de Jesús al cel des de Jerusalem. I en aquest itinerari de profunda comunió amb Jesucrist, una comunió de perdó, misericòrdia, llum, pau i contacte amb el misteri profund de Déu, tenim un magnífic encontre dels deixebles amb Crist en el camí de la vida i en els sagraments que ens donen la vida.

Podem albirar en l’escena dels deixebles d’Emmaús un diàleg entre dues vides que s’entrellacen entre elles: la vida natural, la nostra, la quotidiana, allò que se’ns imposa per ser immediat als sentits, i la vida que se’ns regala, do de Déu que pivota en la contemplació d’una força sobrenatural que ens envolta. És la presència lluminosa del Creador.

I les bases del diàleg, quines són?, quins són els pilars sobre els quals pivota aquesta revelació de Déu, aquest diàleg admirable entre dues naturaleses dispars entre si, però que s’articulen de manera magnífica en la persona de Crist?

Podem parlar amb Déu perquè Déu ha parlat amb nosaltres. El Verb de Déu s’ha fet humà per poder pronunciar verbs humans, i nosaltres, humans, podem parlar amb Déu amb verbs divins, perquè n’hem estat fets partícips, per mitjà del Verb de Déu. Per la predicació de la Paraula de Déu continguda en les Escriptures, que Crist obre a manera d’exegeta santíssim, i també per la participació en els sagraments de la Mare Església, Crist ens obre la fondària continguda en els signes pasquals de la predicació, els sagraments i la comunió de tots els fidels.

Pasqua, doncs, és un temps de revelacions, perquè els ulls dels pelegrins d’Emmaús, que fugien a causa de les pors humanes i de la manca de fe, foren oberts. Fou Déu qui els obrí per fer-los conèixer la realitat profunda del simbolisme sagrat dels sagraments.

I què hi roman? Les brases enceses al cor, metàfora de la fe profunda. Aquest foc, obra de l’Esperit Sant, ens recorda que el camí de la vida continua, no allunyant-nos de la Jerusalem espiritual, la comunió amb l’Església universal, sinó caminant amb ella pels camins d’aquest món, mentre Déu Pare ens guia amb la seva providència divina cap a la plenitud de la vida, que és la santedat.