Tornem aquest diumenge a la vida quotidiana. S’ha acabat la Pasqua. S’han acabat les festes del Senyor. Pren relleu el més valuós que tenim: la nostra vida, en el món que ens ha tocat viure. I és aquí on Déu ens surt a l’encontre i on nosaltres intentem viure amb fidelitat el seguiment de Jesús.
En les lectures d’aquest diumenge, hi he trobat tres accents que em qüestionen.
El primer és l’Església “agobiada” (perdoneu el castellanisme!). Aquesta Església en què al grupet de Jesús “no els queda temps ni de menjar”, com diu l’evangeli de Marc. Una Església enmig d’una gran demanda d’atenció de moltes persones (avui potser la demanda pren la forma de moltes “ovelles sense pastor” a les quals no sabem com atansar-nos) i enmig també de qüestionaments, d’acusacions i de cridòria que pretenen desviar l’atenció del missatge de Jesús. Aquesta agenda perpètuament plena i aquest cansament em semblen avui un signe dels temps de les nostres comunitats i moviments. Vivim potser presoners d’estructures, patrimonis i organitzacions que en lloc de facilitar la pastoral, l’obstaculitzen. Però no ens resulta gens fàcil alliberar-nos-en.
El segon és l’Església comunitària(perdoneu ara el pleonasme). Vull dir l’exigència d’una Església que sigui casa nostra i simultàniament casa de totes les persones, vinguin d’on vinguin i pensin com pensin, amb ganes de complir la voluntat de Déu, una unitat que s’ha de palesar sobretot en la litúrgia. Potser hi he pensat després d’assistir a un parell de jornades sobre la qüestió migratòria i després que s’aprovés, per part dels bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, l’exhortació pastoral Comunitats acollidores i missioneres. Identitat i marc de la Pastoral amb Migrants. Les nostres comunitats cada dia seran més acolorides i més diversificades (i més rejovenides), perquè van arribant molts cristians d’arreu del món, que són membres de ple dret, com a batejats, de les nostres parròquies, que de vegades estem temptats de fer com la família de Jesús, de tancar-nos en vincles, si no familiars, sí de país o de cultura. “Acollir, protegir, promoure i integrar”, diu el papa Francesc, sense paternalismes, és el nostre repte.
I el tercer és la lluita contra el mal.El mal que, en la lectura de l’evangeli de Marc es manifesta en un molt actual “embolica que fa fort”, que gosa acusar Jesús d’endimoniat. I un mal que es manifesta també, en la lectura del Gènesi: el no fer-se càrrec de les conseqüències dels propis actes, d’amagar el cap sota l’ala, o de culpar-se mútuament. Un mal que, en la seva aparent banalitat, passa desapercebut, però que és al darrere de la desigualtat, la injustícia i la mort, contra les quals som cridats a lluitar-hi activament.
Potser sols no ens en sortirem, però el Salm ens recorda que “són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa”. Confiem en la paraula del Senyor.
