A les deu del matí, solemnitat de l’Epifania del Senyor, el papa Francesc va presidir la missa a la basílica de Sant Pere. Abans de la celebració, va saludar les monges benedictines procedents de l’Argentina que ja resideixen al monestir Mater Ecclesiae.

Homilia del Sant Pare

L’homilia de l’Epifania del Senyor destaca la importància de viure una fe dinàmica, equilibrant la contemplació espiritual amb l’acció al món, i subratlla la universalitat del missatge diví que es revela en totes les nacions a través del naixement del Salvador.

La imatge dels Mags representa els pobles que cerquen Déu. Això ressalta la idea que la fe no és estàtica, sinó un viatge continu vers la proximitat amb Déu. La referència als estrangers i llunyans que ara poden escoltar l’anunci de la salvació emfatitza la universalitat del missatge diví:

“En primer lloc, els Mags tenen els ulls fits al cel. Els habita la nostàlgia de l’infinit i el seu esguard és atret pels astres celestials. No viuen mirant-se els peus, tancats en ells mateixos, presoners d’un horitzó terrenal… Aixequen el cap per esperar una llum que il·lumini el sentit de les seves vides, una salvació que ve de dalt. I així veuen aparèixer un estel, més brillant que cap altre, que els atreu i els posa en camí. Aquesta és la clau que obre el veritable significat de la nostra existència: si vivim tancats en l’estret perímetre de les coses terrenals, si avancem amb el cap cot presoners dels nostres fracassos i penediments, si estem afamats de béns i consols mundans, en lloc de ser cercadors de llum i amor, la vida se’ns apaga. Els Mags, que són estrangers i encara no han trobat Jesús, ens ensenyen a mirar cap amunt, a adreçar la mirada al cel, a aixecar els ulls cap a les muntanyes, des d’on ens vindrà l’ajuda, perquè la nostra ajuda ve del Senyor (cf. Sal 121,1-2)”.

“Els Mags, que són estrangers i encara no han trobat Jesús, ens ensenyen a mirar cap amunt, a adreçar la mirada al cel, a aixecar els ulls cap a les muntanyes”

L’encarnació de la glòria del Senyor en la carn de l’Infant de Betlem ressalta la idea que Déu es revela en l’ordinari i quotidià de la vida. El Papa convida a adreçar la mirada cap amunt, simbolitzant la necessitat d’enlairar-nos per damunt de les preocupacions terrenals i buscar una llum divina que doni sentit a la nostra existència.

Ulls al cel, peus a terra

La frase “ulls al cel, peus a terra” destaca la importància d’equilibrar la contemplació espiritual amb l’acció concreta en la realitat terrenal. No es tracta només de mirar cap amunt, sinó també de comprometre’s activament al món, seguint l’exemple dels Mags que, tot mirant l’estel, també van emprendre un viatge físic.

“Els Mags no únicament miren l’estel, les coses elevades, sinó que també tenen els peus en camí a la terra. Es posen en marxa cap a Jerusalem i pregunten: ‘On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo’ (Mt 2,2). Una sola cosa: els peus connectats amb la contemplació. L’estel que brilla al cel els envia a recórrer els camins de la terra; alçant el cap són impulsats a baixar; cercant Déu, són enviat a trobar-lo en l’home, en un Infant afaiçonat en un pessebre, perquè Déu, que és infinitament gran, s’ha revelat en aquest menut, infinitament menut. Cal saviesa, cal assistència de l’Esperit Sant per entendre la grandesa i la petitesa en la manifestació de Déu.”

La bellesa de contemplar Déu unida al risc del servei:

El Papa reconeix la bellesa de la contemplació de Déu. Aquest acte, que implica una connexió íntima i espiritual amb la divinitat, es presenta com un fet bo en si mateix. La contemplació permet una proximitat especial amb Déu i una comprensió més pregona de la seva presència en les nostres vides. Però la contemplació només és fecunda si correm el risc del Servei. Cal traduir l’experiència espiritual en accions concretes al món. Perquè la fe autèntica es manifesta a través de l’amor i el servei als altes, especialment als més necessitats:

“Contemplar Déu és bonic, però només és fecund si correm el risc, el risc del servei de portar Déu. Els Mags cerquen Déu, el gran Déu, i troben un Infant. Això és important: trobar Déu en carn i ossos, en els rostres que ens passen pel costat cada dia, especialment en els dels més pobres. Els Mags, de fet, ens ensenyen que la trobada amb Déu sempre ens obre a una esperança més gran, que ens fa canviar d’estil de vida i transformar el món”.

“Contemplar Déu és bonic, però només és fecund si correm el risc, el risc del servei de portar Déu”

Trobar Déu en els rostres quotidians

La referència a trobar Déu en carn i ossos, especialment en els rostres quotidians i en els més pobres, ressalta la presència divina en la realitat diària. Aquí, el Papa destaca la importància de reconèixer Déu en les persones que trobem en el dia a dia, especialment els que ens passen desapercebuts.

Els Mags en són exemple: per la seva recerca valenta de Déu, que els va portar a trobar el Salvador en la forma més humil: un Infant. “Avui els Mags ens conviden a adorar. L’adoració falta avui entre nosaltres.” El Papa acaba l’homilia convidant a no perdre el coratge de ser cercadors de Déu, el coratge de ser somiadors i adoradors, “el coratge de mirar el Senyor que il·lumina tothom. Que el Senyor ens concedeixi aquesta gràcia, sobretot la gràcia de saber adorar”.