És difícil parlar del cardenal Benjamín de Arriba y Castro amb objectivitat i sang freda. El primer obstacle prové del seu aspecte adust i d’una imatge que d’entrada imposava respecte i temor. D’ell deia un bon amic seu: “Don Benjamín todo lo malo lo lleva en la cara”. I a fe que el seu aspecte semblava una muralla inexpugnable. La proximitat de tracte amb ell, malgrat tot, podia redefinir aquest impacte inicial. Això és el que a mi em va proporcionar la convivència  excepcional amb ell en uns dies passats a prop seu a Roma l’any 1958 i més tard durant el temps de secretari al seu costat a Tarragona.

En una visita a l’església de Santa Magdalena de Miami-Platja. Foto: Reportajes Vallvé / Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

El 9 d’octubre d’aquell any 1958, a peu d’andana de l’estació Termini, just a la tornada d’una estada a Viena, em sobtà la notícia que commovia tot Roma: la mort del Papa Pius XII. L’endemà mateix, en una processó fúnebre des de Sant Joan del Laterà, passant pel Colisseu, fins a Sant Pere del Vaticà, acompanyàvem per Roma les despulles del papa difunt provinents de Castelgandolfo. Per tot el trajecte es palpava el dol del poble.

Durant la capella ardent a la basílica vaticana, per diversos camins confluïen els cardenals per assumir el govern de l’Església durant l’interregne, assistir a les celebracions de l’enterrament papal i preparar la seva participació al conclave. D’aquesta manera arriba des de Tarragona el Cardenal de Arriba y Castro, sol, amb un equipatge abundant. El protocol i les celebracions litúrgiques, en aquella època exigien encara als cardenals una variada indumentària que s’havia de mudar segons els actes: de color púrpura a morat, de seda a llana fina, hàbits de caràcter coral als de simple protocol. Encara no havia arribat la simplificació de la indumentària que més tard regulà el papa Pau VI.

El sentit d’austeritat que marcà el viatge a Roma del  Cardenal de Tarragona, sense cap secretari acompanyant, determinà que jo hagués d’assumir aquesta funció en aquells moments de la meva residència a Roma per raó d’ estudis eclesiàstics a la Universitat Gregoriana. Des del Col·legi Espanyol, instal·lat al palazzo Altemps, acompanyava el Cardenal a les exèquies papals al Vaticà i a les congregacions deliberatives i de govern que els cardenals mantenien a diari als palaus apostòlics.

Des del Col·legi Espanyol, instal·lat al palazzo Altemps, acompanyava el Cardenal a les exèquies papals al Vaticà i a les congregacions deliberatives i de govern

El Cardenal aprofitava els temps lliures per reunir-se privadament amb altres cardenals, especialment de la cúria romana, per poder madurar els criteris decisius en aquells moments transcendentals. Entre d’altres visites, la que feu al prefecte del Sant Ofici, el cardenal Alfredo Ottaviani. Compensava el pes de la seva responsabilitat amb algun passeig al Pincio, a la Piazza del Popolo. Era l’hora en què el Cardenal alliberava la seva “anima naturalis” fent-se infant davant el teatret dels titelles tot compartint presència amb els petits del parc.

Amb el pas dels dies, anava madurant l’entrada al conclave. El 24 d’octubre a la capella Paulina, davant el secretari del conclava monsenyor Alberto di Jorio, els conclavistes secretaris juràvem les nostres obligacions en allò que afectés al secret del conclave. El matí del 25  monsenyor Antonio Bacci, durant la missa de l’Esperit Sant celebrada pel cardenal degà, exhortava el col·legi cardenalici a l’exercici transcendental de l’elecció del papa. A la tarda, a 2/4 de 4, camí del conclave, el nostre cardenal rebia la notícia de la mort sobtada del cardenal americà Mooney. El Cardenal, sota el pes d’una ineludible responsabilitat, per a ell implacable, em comentava al cotxe camí del conclave: “él ha escogido la libertad”.

Abans de les paraules rituals del secretari del conclave, “extra omnes”, amb el conclave encara obert i a l’exterior de la capella Sixtina, un monsenyor de la cúria romana m’identifica com a conclavista i aprofita per dir-me en italià a cau d’orella: “Vostè és el secretari del cardenal, si fos al seu abast miri que voti Roncalli”. Un cop tancat el conclave, els cardenals es recullen als seus apartaments assignats. En el cas del cardenal de Tarragona, es tractava dels despatxos de l’oficial de la guàrdia noble vaticana, estances amb obertures al cortile di Bramante, zona compartida també amb el cardenal Santiago Luís Copello de Buenos Aires i Angelo Giuseppe Roncalli, patriarca de Venècia. Els conclavistes ens instal·lem, més o menys precàriament, a les dependències properes a les estances dels purpurats.

Un monsenyor de la cúria romana m’identifica com a conclavista i aprofita per dir-me en italià a cau d’orella: “Vostè és el secretari del cardenal, si fos al seu abast miri que voti Roncalli”.

L’endemà comencen les votacions a la capella Sixtina, dues al matí i dues a la tarda. Al final d’una d’aquestes, encara sense resultat, un error provoca la fumata bianca amb el trastorn subseqüent. En els entretemps, els cardenals aprofiten per fer els seus intercanvis confidencials, alguns amb passejades compartides pels espais del cortile di san Damaso. El cardenal de Tarragona acusa, en el seva privacitat, el pes de l’hora, i és fàcil de descobrir-lo en actitud de pregària intensa i penitencial. Els tres cardenals espanyols: Pla i Daniel, de Arriba y Castro i Quiroga Palacios, amb l’exnunci Caietano Cicognani, compleixen aquest mateix ritual entre si i amb d’altres grups de cardenals. Les entrevistes privades ajuden a encarar els camins del consens definitiu. Els noms dels papables circulen per les lògies entre boirines i aproximacions.

Onze votacions són necessàries per arribar a l’elecció definitiva, que es compleix el dia 28 d’octubre, a la primera votació de la tarda. Malgrat el secretisme de les votacions a la Sixtina, els símptomes externs acusen a fora la proximitat de l’hora. Roncalli hi entra amb actitud concentrada, per tornar convertit en Joan XXIII al vespre a les ja noves dependències, envoltat de tot un nou protocol, amb regust metafòric de segrest. Els conclavistes som cridats a una primera recepció conjunta davant el nou papa. En aquell moment som testimonis d’una primera intervenció papal amb què aixeca una excomunió dictada pel cardenal degà contra els qui han irromput al recinte des de la Secretaria d’Estat tot infringint la rigorosa normativa del conclave. El dia 29 podem tornar a les nostres residències fora del Vaticà, un cop els cardenals han retut homenatge al nou papa. Les jornades dels cardenals forans es perllonguen a Roma a l’espera de noves recepcions papals i de la coronació del nou papa, que se celebrà el 4 de novembre en el marc d’un barroquisme decadent a la basílica vaticana. El cardenal de Tarragona hi assistí costat per costat del primat de Polònia cardenal Wyszynski.

Les jornades dels cardenals forans es perllonguen a Roma a l’espera de noves recepcions papals i de la coronació del nou papa, que se celebrà el 4 de novembre en el marc d’un barroquisme decadent a la basílica vaticana.

Algun familiar i un bon amic del cardenal li feren costat en aquestes hores romanes i li propiciaren una relaxació del pes del conclave passat. Unes sortides als “Castelli Romani” feren emergir un cardenal distès i comunicatiu, sensible a la natura. Aquestes hores breus d’esbargiment de després del conclave foren el preàmbul del seu retorn a Tarragona. De Roma s’emportava renovat aquell “sensus Ecclesiae” que de sempre i arreu l’havia impregnat. El cardenal del conclave, que suportà la càrrega compartida de l’elecció d’un papa, experiència que s’havia de repetir amb l’elecció de Pau VI, ara havia de continuar assumint els pes de la seva activitat pastoral, en la geografia d’una responsabilitat única i intransferible.

Don Benjamín recuperava a Tarragona l’estil solemne i imposant de la seva manera d’exercir el ministeri episcopal, l’estil que a Roma no se li exigia. És ara quan reapareixen les llums i les ombres de la seva història a Tarragona. Són les llums que el feien desviure per la regeneració espiritual i social d’aquella Tarragona amb bosses de marginació ben paleses, amb dèficits greus a l’ensenyament. La seva firma avalava sol·lícita aquells que trucaven la porta de Palau. Fou sensible a la preservació patrimonial de l’art i de la història de l’Arxidiòcesi amb la promoció d’obres monumentals, esdeveniments, anys jubilars, congressos, promoció de moviments apostòlics, creació de noves parròquies i santuaris, especialment sensible  amb les perifèries tot creant escoles i col·legis a ciutats i comarques. Sense oblidar l’exercici de metropolità amb la promoció de la Conferència Episcopal Tarraconense.  

Les ombres del Cardenal, a part de la seva presència imposant, estaven marcades per un destí hereditari resultat dels seus orígens i prejudicis. Potser el greuge més rellevant rau en la incapacitat d’adoptar amb naturalitat els trets constitutius del poble, incapacitat que explicità amb una dificultat de comprensió cap a tot allò que, d‘alguna manera, derivés de la nostra identitat nacional, la llengua inclosa.

Semblava que el concepte irrenunciable d’unitat nacional i lingüística estatal li impedís d’acceptar formes diferents pròpies de la nostra manera d’entendre les coses. No se’n podia estar de manifestar una certa dosi d’incomprensió  en aquest terreny, que només seria capaç de reconduir, finalment, pel seu alt sentit d’Església i a partir de l’acceptació de les decisions conciliars, tan clares i respectuoses amb les diferències lingüístiques a la llum de la Constitució sobre la litúrgia Sacrosanctum Concilium, el concili que ell visqué activament, i algun cop amb el cor estret. Fou l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré qui, davant d’un Cardenal molest per sentir que algú parlava en català al seu entorn i que deia a l’abat “no querrá usted que yo hable en catalán”, li responia: “no, eminència, sólo que piense en catalán”.

Semblava que el concepte irrenunciable d’unitat nacional i lingüística estatal li impedís d’acceptar formes diferents pròpies de la nostra manera d’entendre les coses

La resposta de l’abat exemplifica l’exigència de la responsabilitat compartida per fer que les actituds del Cardenal giressin en un sentit o un altre. Per damunt de tot, al final, ell sabia rendir-se davant l’evidència de l’estimació sincera o també per una incondicional submissió a les disposicions de l’Església. La intransigència condicionada del Cardenal, amb la servitud dels pusil·lànimes i la picaresca dels aprofitats comparteix proporcionalment la raó de l’existència del mite de la duresa del Cardenal. Només la llibertat d’esperit dels nets de cor podia entrar en la zona secreta d’aquell home, que ocultava la seva tendresa mentre sol·licitava, a canvi, aquell afecte que, al final per uns certs mecanismes antinòmics, semblava que acabava evitant. Són d’ell aquelles paraules clarificadores que va dir als seus diocesans després de ser creat cardenal a Roma: “Y sabed corresponder a este amor de vuestro prelado, sabed corresponder con todo el amor de vuestra alma, porque yo os entrego todo el calor de la mía”.  

El Cardenal, ancià i postconciliar, a les envistes del Montseny, va acabar amorosint encara més aquelles velles ombres, i així morí l’any 1973, enyorat de la seva Seu de Tarragona fins a dir: “Hoy comprendo mejor al Cardenal Vidal”. Per tot això, ara el podem rememorar amb comprensió i gratitud.