Al llarg de la vida tots passem o passarem per situacions de dol. Pot ser per la mort d’un ésser estimat, per un atur de llarga durada, per una ruptura sentimental, per una situació de malaltia. En la solemnitat de Tots Sants i la Commemoració de Tots els Fidels Difunts, dediquem aquesta setmana unes pàgines especials a reflexionar sobre el dol. Montserrat Esquerda, degana de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna (Universitat Ramon Llull), ens ofereix una interessant dissertació sobre Acompanyar la pèrdua des de la fragilitat, el temps i la fe.

La Dra. Esquerda serà una de les conferenciants de la Jornada Bioètica que, amb el lema “La família i el final de la vida: llum d’esperança”, organitza el dissabte 15 de novembre el Secretariat de Pastoral de Família i Vida de l’arquebisbat de Barcelona. El motiu? L’expliquen des del mateix Secretariat: “Hem constatat, al llarg dels darrers anys, la inquietud de moltes famílies sobre com afrontar el final de la vida i els interrogants que se’ls plantegen, sobretot en relació amb el patiment, el dolor de la pèrdua, el sentit del sofriment, les cures pal·liatives, l’eutanàsia, el testament vital, etc. Per això, la Jornada busca donar una resposta clara i plena d’esperança, des de l’Església i el món acadèmic, a alguns d’aquests interrogants.”

El filòsof i teòleg Francesc Torralba, que vam entrevistar en el número passat, ens donava algunes claus per al temps de dol: “Per al dol cal temps, comunitat, alliberament de les emocions, actitud d’escolta i no jutjar.” És molt important, per tant, que el dol sigui compartit i acompanyat. És un requeriment evangèlic: consolar l’afligit, eixugar les llàgrimes, donar sepultura. La comunitat, en aquest sentit, es fa més necessària que mai. El ritual, el símbol, la missa exequial, la pregària pels difunts, la visita al cementiri o al columbari són elements que ens ajuden, de forma comunitària, en temps de dol.