Avui molts laics i laiques col·laboren en la vidaparroquial, sovint presten un gran ajut a la litúrgia, a Càritas, a lacatequesi, però la dimensió profètica que tot batejat té i que ha de projectarla comunitat enfora «no és el nostre punt fort». Ho va dir Bernard Quintard,vicari general de Rodez, França, en el marc del 29è Col·loqui Europeu deParròquies (CEP), que amb el lema Cristians a Europa, un poble, una missió, esva celebrar el mes de juliol passat a Barcelona, amb la participació de laics ireligiosos europeus de diverses edats i procedències. Com desenvolupar aquestadimensió profètica? Fou interessant la intervenció de Mireia Vidal, professorad’Història de l’Església a la Facultat de Teologia Protestant, que prengué elmodel de sant Pau i els seus deixebles, que desenvolupaven una missió «encascada», visitant les capitals de províncies com a representants delterritori, una missió en xarxa amb 62 col·laboradors —alguns més permanents id’altres oferint les seves sinergies temporalment— i una missió que empravaestructures ja existents. «L’evangelització encoratjada per Pau i els processosde conversió que ell va afavorir no eren fundats en les grans predicacionspúbliques ni en les conversions massives (…) Pau no era un apòstol demultituds sinó de contacte personal, o treballant en grups molt reduïts.» Enles seves cartes no fa una crida específica a la missió, però fa notar allò queés igualment evident, el que espera és suport de les comunitats locals: peticióde pregàries, d’ajut econòmic i de personal per integrar temporalment el seuequip missioner. En la missió paulina hi participen no sols els missioners,sinó tot el cos de Crist representat en ells. En Pau no hi ha un enviamentexplícit a la missió perquè la vida cristiana, ella mateixa, és concebuda comuna missió.
Elsparticipants al Congrés conclogueren que les parròquies són llocsd’aprenentatge al servei de l’evangelització i la humanització. «L’única missióque Jesús ens indica és esdevenir deixebles, perquè hem decidit creure.» Elcardenal Omella, en l’eucaristia inaugural del Congrés, va dir que «laparròquia és un oasi on poder recobrar forces». Que les reflexions d’aquest CEPens ajudin a ser-ho cada vegada més, enmig de tants deserts contemporanis.
