Benvolguts i estimats lectors de Catalunya Cristiana, us desitjo un molt bon any 2014 des d’aquestes terres togoleses. Us escric aquesta senzilla història amb respecte i senzillesa perquè així ho vaig prometre a la seva protagonista, li vaig prometre que el seu nom no seria mai oblidat.
És el 31 de desembre. A la parròquia estem preparant la vetlla de cap d’any. Han vingut els seminaristes d’un dels pobles de la parròquia, on aniré a celebrar la vigília d’aquesta nit. Són molt bona mainada i estic segur que, algun dia, seran uns sants capellans. Se’n van al poble per preparar-ho tot i jo me’n vaig al despatx per posar en ordre alguns papers. Allà m’espera el catequista. Mon Père, la Ladi està molt malalta. La Ladi és una noia d’uns 24 anys que està aprenent a fer de modista, molt simpàtica i riallera. Doncs anem a saludar-la. Li dic. No m’havíeu pas dit que havia empitjorat. No volíem molestar-lo. Però si ja ho sabeu que no molesteu mai quan es tracta de malalts. El pujo a la moto i anem a casa seva. A fora hi ha la seva mare i en Jean, un jove amb disminució psíquica que treballa al centre i que em rep amb una gran alegria.
Ens treuen un banc de fusta i ens asseiem. Podeu batejar-la? Tan malament la veieu? Entreu a saludar-la. Entro i em trobo la mateixa imatge que s’ha repetit tantes vegades en la meva vida. Una noia jove, ajaguda a terra, amb la cara xuclada. Xuclada per la malaltia, per la manca d’aliments, per la sida que la destrueix imparablement. Em descalço, perquè el terra que trepitjo és sagrat i em porten un bol amb aigua, tinc els sants olis a al motxillla. La noia està extenuada, però encara és capaç de llevar-se de mig cos en amunt. La mare està trista. Està sola?, pregunto. Sí. Té un nen de 6 anys, però el seu marit va marxar i se’l va endur quan ella es va posar malalta. No volien agafar la malaltia. Faig avisar la gent que està a fora. Entreu, els dic. Estem de festa. Avui batejarem la Ladi. Entren la mare, la seva germana, una veïna i dues criatures que estaven jugant al carrer. En Jean es queda a fora.
Beneeixo l’aigua i m’apropo a la mare. Quin nom heu triat per a la vostra filla? Vostè mateix. No en teniu cap de triat? No. Em miro la Ladi. Ladi, i tu què hi dius?, quin nom et vols posar? Em fa un gest com dient-me, tria’l tu, sóc la teva filla. I somriu. Somriu com només els pobres saben somriure. Un somriure humil. El somriure d’aquell que ha posat tota la seva confiança en Déu. I no sé per què, veient aquella noia bruna, somrient, em ve al cap la imatge de la Mare de Déu del Tura, el santuari d’Olot on tantes i tantes vegades he pregat. A sobre la imatge hi ha una frase: “Causa de la nostra alegria.” Ladi, li dic. Ja he triat el nom. Et diràs Maria del Tura. Seràs la primera Tura del Togo, i saps?, ho diré a tots els olotins. Els diré que una noia preciosa s’ha batejat amb aquest nom, i si vius, Déu et protegirà. Però si ha arribat la teva hora, quan pugis al cel i et demanin com et dius, tu els diràs: Tura, i Déu et somriurà i et dirà, entra, filla meva.
I una petita llàgrima cau dels ulls de la Ladi. Sap que la seva vida s’està acabant i m’agafa la mà amb la poca força que encara li queda. Maria del Tura, et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. I els qui estan a l’habitació es posen a cantar, i alguns veïns s’acosten.
Descarrega’t el PDF i llegeix la història completa
