No sempre estava content: n’hi ha prou de mirar algunes fotografies on se’l veia incòmode. Però el recordarem sempre governant amb aquell somriure, que li començava intensament als ulls. Haver-lo pogut mirar de prop, i que et miri, és un dels millors regals que et pots endur d’un Papa comunicador, comunicatiu, comunicació en si mateix. 

Sí, vam escoltar la tristesa i la indignació en les seves proclames contra la indiferència. Però si un tret el definia, era l’alegria de viure, la responsabilitat d’estar viu i tenir un missatge per transmetre. S’hi esforçava. Ja va entrar de Papa a una edat en què el cos començava a defallir, però la força d’aquest Papa era impressionant. També penso que la gent el reconnectava: no era només cansament, sinó bateries. Es recarregava amb la gent, i per això en veia tanta i diferent. Francesc, un nom que tot ell era ja una declaració d’intencions, una proclama de com volia l’Església: despullada de riqueses i parafernàlies.

El Papa de la incandescència. El Papa dels gestos. El Papa que volia una comunicació real, transparent, bonica. El Papa que dedicava temps, molt de temps, a escoltar, telefonar, escriure cartes, concedir entrevistes, parlar amb la gent, fer-se selfies. Comunicava a través de la gent. Comunicava i traspuava alegria i fe. També escrivia, dictava, i ha deixat escrits preciosos sobre la fraternitat, la fe, la cura de les persones i la natura, l’espiritualitat, la tendresa.

El Pontífex, constructor de ponts, entre cultures i sensibilitats. Li va costar més, perquè costa sempre més, la comunicació dins l’Església. Massa divisions, massa faccions, massa damnificats per una manera de fer que no compartien amb ells. Massa brometes amb la sinodalitat, que tants consideren una operació de maquillatge intranscendent, perquè l’Església no és una democràcia ni un club, etc. Però ell era el Papa. I el Papa mana, pren decisions, defineix, estableix, tria. Ha marxat deixant un llegat que caldrà calibrar molt bé i no malbaratar. Ho ha tingut difícil, amb divisions internes molt radicals, però ha sabut trencar marges, diluir el que es considera “dins” i el que seria “fora”. I això és digne de record, d’honor i de memòria.