Se n’ha anat amb el Senyor en el gloriós dia de Pasqua. El papa Francesc ens ha deixat i encomanem a la misericòrdia de Déu la seva vida i el seu pontificat. Durant quasi dotze anys ha acompanyat la vida de l’Església i presidint com a Bisbe de Roma la comunió de totes les Esglésies. La seva vida donada al servei petri, la seva consumació en l’ancianitat i malaltia fins al darrer dia forma part dels trofeus de la Pasqua i ha proclamat el poder i la força de la resurrecció del Senyor. El papa Francesc ha viscut pel Senyor i en el servei de l’Església i ara entrarà en el goig del seu Senyor, en la veritable alegria sense causa precedent i que és donada pel Senyor mateix, en la vida eterna. Així ho esperem i així ho preguem.
La història amb perspectiva valorarà el pontificat del papa Francesc, amb el seu magisteri. També valorarà les seves opcions per una Església oberta al món i en sortida, en èxode permanent de si mateixa. Una Església dialogant i que fa camí, a la llum del Senyor, sinodalment. L’Església sempre anirà a les perifèries perquè allí troba el seu Senyor. Els pobres seran sempre en el seu cor. Església que no espera només que vinguin els pobres, sinó que els va a cercar allà on són i s’hi fa present. D’aquí la voluntat del Francesc de fer-se present en els països més pobres i llunyans de la terra. En els mons on la dignitat humana és menyspreada i descartada —qui no recorda la visita a Lampedusa? Qui no recorda la imatge del Papa en plena pandèmia solitari a la plaça de Sant Pere assumint el dolor de la humanitat en aquells moments tan incerts o les seves llàgrimes en la seva pregària a la Immaculada pel desastre i el dolor d’Ucraïna?
Ens ha ensenyat també que l’Església serà sensible i guardiana de la creació, de la casa comuna, perquè sap que tot ha estat creat per Crist i destinat a Crist, plenitud de la humanitat. Ha eixamplat la Doctrina Social de l’Església amb els postulats de l’ecologisme integral.
Tots aquests temes formen ja part per sempre del magisteri de l’Església.
No oblidem la dimensió espiritual de la vida del papa Francesc. El que d’ell no era visible, la seva pregària. Ell que s’aixecava abans de l’albada per mantenir oberta la porta del seu cor a la pregària. El seus sofriments interiors, la seva oblació per més servir i més estimar. Tot el que va patir per l’Església i per les persones descartades. La seva voluntat de fer sempre la bona elecció i viure sempre en el discerniment espiritual. Els grans moviments eclesials sempre neixen del silenci d’un cor il·luminat per l’Esperit Sant.
Decididament, el papa Francesc era un orant, un sentinella de l’aurora. El millor del seu cor està en la preciosa encíclica, donada com a testament espiritual a tota l’Església: Dilexit nos.La mort d’un Papa és trista, però no és traumàtica. No ho pot ser de cap manera, perquè la missió de Pere continua en l’Església. Només hem de desitjar que sigui un home de Déu, espiritual i no mundà. La missió i el lloc del Papa és humanament impossible, només pot ser viscuda com a possible per la gràcia.
