Carmen Bascarán sempre ha treballat a favor dels més necessitats, ja sigui a la seva Astúries natal com a milers de quilòmetres, al Brasil, on ha passat 15 anys. Aquesta missionera comboniana laica va tornar a Astúries fa cinc anys, on continua compromesa amb els més pobres i fa de mare i àvia, per ajudar els seus quatre fills i sis néts… S’indigna quan parla del sistema capitalista que n’empobreix moltíssims i n’enriqueix només uns quants. Ella és un dels testimonis convidats per Mans Unides per a la seva campanya contra la fam d’enguany.

Astúries li va quedar petita en el seu compromís amb els més pobres…
A Astúries sempre he treballat en temes socials, tant dins de l’Església com políticament i socialment, però va arribar un moment que vaig veure que la realitat d’aquí, tot i ser molt dura, no té res a veure amb la realitat dels països del Sud. Allà l’empobriment al qual està sotmesa la gent és tan gran que arriben a sentir-se com animals. Quan els meus fills van acabar la carrera vaig decidir que havia de fer alguna cosa més que dedicar-me a aquella pobra parcel·la d’Astúries, dels meus fills, de la meva família… que també és molt important!

I l’any 1995 es va plantar al Brasil…
Vaig arribar a la ciutat d’Açailândia, amb només 13 anys d’existència. És el passadís per on es porta el ferro de les mines del sud de l’estat de Pará cap al port de San Luis. Hi ha desigualtats socials tremendes. És una injustícia tan feridora i brutal, tan criminal, tan terrorista!…

Com va ser el primer impacte?
El primer any que vaig passar al Brasil me’l vaig passar plorant un quart d’hora cada matí, perquè vaig decidir que més no ploraria, perquè no sabia què fer ni per on començar. Vaig trobar una ciutat coneguda com la «ciutat dels pistolers», on matar una persona era la cosa més normal. Hi ha moltes lleis i institucions, però no en funciona cap i la corrupció té dimensions brutals. Però també vaig trobar gent disposada a caminar si l’ajudaves. La sortida de la gent jove era la prostitució, el tràfic de drogues, el treball esclau o malviure. Tot i que no hi havia gaire esperança, hi havia gent, sobretot procedent de les comunitats de base de l’Església catòlica, que cercava escletxes per actuar-hi.

Per on començar, doncs?
Vam començar amb el Centre per a la Defensa de la Vida i els Drets Humans. Vam teixir un centre d’esperança, on la gent que no tenia res es trobava i et deia: “És la primera vegada que ens sentim persones.” L’objectiu era defensar els drets humans i la vida era el primer. La gent no podia aconseguir el certificat de naixement perquè encara que la llei deia que era gratuït, la realitat és que es cobrava. I gent que no tenia res per menjar, no podia gastar diners per registrar-se. I sense certificat no es poden escolaritzar els nens, no es pot treballar… i l’única sortida era la delinqüència o el treball esclau. El primer que vam fer va ser una campanya de registre. Va ser una experiència meravellosa! Van aparèixer 5.000 persones que no existien. Amb la Constitució a la mà vam anar als jutges i als promotors de justícia perquè apliquessin la llei, hi vam haver d’insistir força, però ho vam aconseguir!

I més tard es van implicar en el treball esclau…
Un dia van arribar tres homes que ens van explicar una història: com havien arribat a ser esclaus i com havien fugit. Els havien tractat pitjor que animals! Vam començar a investigar i vam anar a veure què era allò del treball esclau. Vam viure amb ells en una fàbrica de carbó durant tres o quatre dies per conèixer la realitat: treballs de 16 hores diàries, mal alimentats, mal dormits, amb aigua contaminada… La droga es venia gairebé de franc perquè no tinguessin capacitat de reacció. Ho vam filmar i amb el vídeo vam fer una primera denúncia al govern i allà va començar la història de la nostra relació amb el treball esclau. Per posar-hi fi cal canviar unes estructures de misèria.

No van rebre amenaces i pressions?
Sí, però no teníem por perquè si ens mataven, ja en vindrien uns altres. No és coratge, perquè és una cosa et crema per dins… quan experimentes aquest amor per la humanitat això et treu la por. Tot i que als meus fills no els explicava la meitat de les coses…

Què s’ha aconseguit en aquesta lluita?
D’ençà que Pere Casaldàliga, als anys seixanta, va denunciar per primera vegada el treball esclau fins avui dia han canviat moltíssimes coses. Hi ha més de 50.000 treballadors alliberats, es van imposar multes a les empreses… amb Lula es va pressionar perquè posar fi al treball esclau fos una prioritat. Es van fer els primers plans per eradicar el treball esclau i va suposar un fort impuls. Es va aconseguir que el govern del Brasil fes un decret on les empreses implicades en el treball esclau apareguessin en una “llista bruta” i no poguessin accedir als crèdits dels bancs oficials. Va ser un cop important. Després vam aconseguir un altre decret perquè les terres on hi hagués treball esclau fossin confiscades per posar-les al servei de la reforma agrària. Ara, Dilma Rousseff ha pres una direcció diferent de la de Lula i ha cedit a les pressions dels empresaris i de les immobiliàries per descaracteritzar el concepte de treball esclau i eliminar la “llista bruta”.

Com treballen amb els infants i els joves?
Els brasilers són artistes, enèrgics, vitals… i se’ns va ocórrer, per atraure els nens que estan tot el dia al carrer i donar-los formació, fer servir el teatre, la dansa, la capoeira, la pintura… els infants que van començar amb nosaltres ara són professors del centre. El 60% dels alumnes de dansa i de teatre són nenes i noies, són les que més s’impliquen. Als barris de la perifèria també vam crear petits centres de defensa on les dones prenen protagonisme i reben formació en pedicura, perruqueria, costura… així poden crear el seu petit negoci i no han de dependre d’un home que les maltracti o dedicar-se a la prostitució… avui és difícil trobar un dona a Açailândia que no hagi fet un curs de formació, que no hagi reprès els estudis o que no estigui a la universitat. Tots aquests projectes serien impossibles sense Mans Unides.

Fa cinc anys que va tornar a Astúries, per què?
Sóc àvia i els meus fills ara em necessiten. Ells em van donar suport quan vaig marxar, i ara em toca a mi. És la meva primera responsabilitat, és fantàstic! I n’estic gaudint molt. Continuo en contacte amb Açailândia, donant-los suport, i treballant també per les necessitats d’aquí. Els pobles d’Àfrica i Amèrica Llatina ja s’aixequen. De bon grat o per força hem d’entendre que el que hi ha al món és de tothom i que cal repartir-ho equitativament. Els pobres d’aquí i d’allà són producte del mateix sistema que els explota. Cal posar fi a la corrupció, al guany desmesurat, a la desigualtat, als desnonaments, als sous de 400 euros mentre hi ha gent que roba milions i no passa res… Cal que tot això s’acabi no per odi, sinó per injustícia i per amor. Hem d’aprendre a viure d’una altra manera. Si sortim de la crisi per tornar al consum estem perduts. La marea d’una nova humanitat, d’un nou món és aquí i empeny… hi ha una nova esperança.