Els canvis en educació són lents, aquí i arreu. Cap realitat s’escapa d’aquest principi general. Tanmateix, alguns han volgut promoure experiments d’enginyeria social per transformar amb rapidesa el panorama educatiu. En una conversa a Madrid l’any 2011, interpel·lats pel sentit del Programa Escuela 2.0, que s’estava desplegant des del 2009 amb un elevat pressupost econòmic i que pretenia dotar d’ordinadors centenars de milers d’alumnes i desenes de milers de professors, alguns dels responsables del Ministeri d’Educació respongueren que es tractava d’introduir una mena de cavall de Troia a l’escola, per sacsejar-la a fons i accelerar els canvis a la llum dels nous paradigmes. En tot cas, i malgrat els esforços ingents dels seus promotors, el resultat d’aitals propòsits acostuma a ser, i en tenim exemples més recents, generar problemes col·laterals que impossibiliten l’assoliment de l’objectiu plantejat.
Apel·lant a una imatge marinera, el sistema educatiu de Catalunya és un transatlàntic ple de gom a gom. Té una ruta determinada. Per la seva grandària, aquests vaixells no poden modificar fàcilment el rumb. Als seus tripulants els cal tenir una bona informació sobre tot allò que s’esdevé, i resulta transcendent per assolir la destinació desitjada. Això suposa anticipar escenaris i prendre decisions a temps, per resoldre els problemes i no desviar-se del camí fixat. Més enllà de la metàfora, la LEC del 2009 estableix com un dels objectius principals garantir l’èxit educatiu de tots els alumnes, a partir de la realitat personal, socioeconòmica i cultural de cadascú. Els indicadors de què disposem mostren que això és una utopia, ara com ara. Les xifres d’abandonament escolar prematur, el resultat de les proves de competències bàsiques de sisè d’EP i de quart d’ESO i el de les proves internacionals de competència lectora PIRLS així ho palesen. En aquest context, PISA 2022 no hauria de ser una sorpresa per a ningú una mica informat sobre la situació a Catalunya.
Què fer? Hauríem de començar la feina tenint una bona diagnosi d’on som, sense apriorismes ni ocurrències. Una mena de DAFO que evidenciés Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats. Si no s’ha fet, no s’hi val d’improvisar. El sistema educatiu és un organisme viu i complex, amb moltes ramificacions i contrastos interns. Amb l’anàlisi enllestida, cal tenir sentit de l’essencial. Això és atacar la problemàtica principal, dissenyant polítiques educatives ben orientades, i fonamentades en experiències internacionals reeixides, en la recerca més rellevant i en el parer dels mestres i professors que estan cada dia a les aules. I tot plegat acompanyat d’una avaluació periòdica de l’estat de la qüestió. Així és com alguns països, vegi’s Portugal, han millorat la qualitat de l’aprenentatge dels seus alumnes.
