El 27 de desembre de l’any 1985, festivitat de Sant Joan Evangelista, els bisbes catalans van publicar un document que acabaria tenint una gran transcendència: Arrels cristianes de Catalunya. Era la generació episcopal de Narcís Jubany a Barcelona i de Ramon Torrella a Tarragona. En aquell document s’hi feia un triple anunci: l’afirmació i el reconeixement dels elements que identifiquen Catalunya; la constatació de la presència fecunda de la fe cristiana i de l’Església al llarg de tota la història, i en tercer lloc, la formulació del compromís de l’Església a continuar servint la societat. Quan es compleixen quaranta anys de la publicació d’Arrels cristianes de Catalunya, refermada el 2010 per la carta pastoral Al servei del nostre poble, entrevistem l’arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Joan Planellas i Barnosell (Girona, 1955). La tesi del Dr. Planellas és clara: el document Arrels cristianes de Catalunya està superat perquè la realitat sociològica i eclesial actual dista molt de la que hi havia fa quaranta anys, i apel·la al Concili Provincial Tarraconense del 1995.
Quina ha estat la transcendència d’Arrels cristianes de Catalunya?
Aquest document ha tingut una gran transcendència per a totes les Esglésies amb seu a Catalunya. Els bisbes hi feien una anàlisi de la realitat que hi havia a Catalunya en aquell moment. Una anàlisi que no la podem extrapolar al moment present perquè la societat ha canviat moltíssim. Per exemple, la realitat de la migració actual és molt diferent de la de fa quaranta anys. En aquell moment es parlava dels que s’han allunyat de la fe mentre que ara ho hauríem de fer dels que la ignoren. S’hi descriu amb una claredat meridiana els drets nacionals que té un país però això s’ha anat repetint, sobretot en els documents del Concili Provincial Tarraconense del 1995, un esdeveniment que és molt més important que el document Arrels. El Concili ja esmenta en la mateixa introducció el document Arrels, i en la resolució 140 diu el següent: “El Concili —de manera semblant a com van fer repetidament els concilis provincials des del segle XVI— referma l’ús del català com a llengua pròpia de l’Església a Catalunya: en la litúrgia, en la predicació, en la catequesi, en els mitjans de comunicació social… Aquesta norma general és d’aplicació a qualsevol església, capella o oratori, sigui parroquial o no, incloses les catedrals i les esglésies de religiosos i de religioses. Cal exceptuar, a més de les esglésies situades en territoris que no són de parla catalana, altres esglésies determinades per un legítim costum, per la condició dels fidels o bé per diverses circumstàncies.” I la 141 afegeix encara: “Les Esglésies que tenen la seva seu a Catalunya, amb la mateixa fermesa amb què afirmen la identitat catalana, la seva llengua i la seva cultura, per exigències pastorals es comprometen fermament a reconèixer la dels altres i a acollir totes les persones i grups en llur pluralitat cultural.”
Avui és necessari continuar fent aquesta reivindicació?
És evident, perquè no podem renunciar a una identitat cultural que en el moment actual està molt més feble per unes circumstàncies no polítiques, sinó demogràfiques. A Catalunya tenim un índex de natalitat de l’1,1, comptant els migrants, i dissortadament estem veient un retrocés de la llengua. Aquest és el problema greu que tenim en aquest moment. No és un problema de defensar la identitat nacional perquè sí, sinó de ser realistes. L’Església malda per una integració més gran dels immigrants, i el que hem d’oferir és la nostra llengua, les nostres tradicions, la nostra cultura, tal com diu el Concili Provincial Tarraconense. Jo maldo per això, com és obvi, tenint en compte que l’evangelització és la premissa primera, la més important per dur a terme en la vida de l’Església. De fet, m’he queixat, i gràcies a Déu que s’està arreglant, que no teníem els repositoris adequats dels documents del magisteri per poder-los consultar en la llengua catalana. Hem d’oferir als immigrants que puguin aprendre català, i una manera de fer-ho és que la normalització lingüística pugui fer-se fins i tot en determinades parròquies. Per tant, intentem ser aquest factor d’integració, acollint, estimant, acceptant també les tradicions que ens venen de les altres cultures i proposant. Ara bé, són valors que la mateixa societat catalana està deixant de banda. El genoma cultural d’Occident és cristià. Tothom diu que és molt important conservar-lo, però veiem que a l’escola pública un 85% dels alumnes acaben els estudis sent totalment ignorants del fet religiós. Com podem transmetre el genoma cultural d’Occident quan som els mateixos ciutadans de Catalunya els que privem els joves d’aquest coneixement? Hem privilegiat la saviesa del text i de les ciències empíriques, mentre que hem obviat la saviesa del context, de les grans preguntes, del sentit de la vida, de la transcendència, de tot allò que ens ha configurat. Hem arraconat i deixat de banda el nostre substrat cultural cristià, traient-lo de l’àmbit de l’educació, i això ha estat un gran error.
“No podem renunciar a una identitat cultural que en el moment actual està molt més feble per unes circumstàncies no polítiques, sinó demogràfiques”
En el moment actual, torna a ser imprescindible recordar que Catalunya és fruit de la migració?
Nosaltres som fruit de la migració, i això es veu claríssim al segle IX. L’any 800 es va conquerir Barcelona i es va instaurar la marca hispànica. Els tarragonins ho vivim de manera molt fefaent, perquè tot el riu Gaià va ser una frontera natural durant 150 anys. Del Gaià en amunt la nostra terra va rebre moltíssima gent de l’altra banda dels Pirineus, cosa que es veu en les mateixes advocacions. Al bisbat de Girona, sant Martí és l’advocació més important després de la Mare de Déu i és vinguda de l’altra banda dels Pirineus. Un cop reconquerida la Catalunya nova, va fer falta que vingués gent de la Catalunya vella per repoblar-la.
Com s’acompanya tota aquesta gent que té por dels canvis que està experimentant la societat catalana a causa de l’elevada migració?
La proposta és l’Evangeli, la Paraula de Déu. Llegim a l’Antic Testament: “No oprimeixis l’immigrant: vosaltres coneixeu prou bé com és la vida dels immigrants, perquè també en vau ser al país d’Egipte” (Èxode 23,9). Al Nou Testament hi trobem la paràbola paradigmàtica del bon samarità. El punt de partida és que tothom hauria de tenir dret a quedar-se a la seva terra. Per tant, ens hem de preguntar què està passant al món perquè hi hagi tanta gent que emigri, fins i tot jugant-s’hi la vida. La retallada en ajudes a països en via de desenvolupament que fan Europa i els Estats Units portarà encara més migració. La nostra obligació és acollir-los i fer-ho de la millor manera possible. Fenòmens de guetització com els viscuts a Marsella fa trenta anys amb els algerians, o el que hem vist a les banlieues de París, ara està començant a arribar a les nostres terres. Hi ha d’haver un replantejament molt seriós de la política d’habitatge per evitar que es facin guetos i facilitar la integració.
“Hem d’oferir als immigrants que puguin aprendre català, i una manera de fer-ho és que la normalització lingüística pugui fer-se en determinades parròquies”
Fa quaranta anys hi havia una secularització incipient que ara veiem en tota la seva esplendor. També aleshores es vinculava l’Església catòlica amb el franquisme. Som en una altra etapa?
Absolutament som en una altra etapa, i és per això que Arrels com a document està superat, perquè estem vivint una altra època. Fa quaranta anys, quan va sortir aquest document, jo començava de prevere. Molta gent de la meva generació sortia rebotada de tot el fet religiós. Ara, en canvi, estem assistint a una certa espiritualitat emergent en els nostres joves. Catalunya Cristiana vau publicar que augmentava el nombre de joves de 15 a 30 anys que es declaraven creients o que es formulaven les grans preguntes. Estem veient fenòmens mediàtics com la pel·lícula Los domingos o el nou disc de la Rosalía. I un es pregunta què està passant.
Què està passant?
Per a mi hi ha dues causes. Davant d’aquest negar el fet religiós als nostres joves molts es pregunten sobre el sentit de la vida o es formulen les grans preguntes. Les respostes que hi donaran no necessàriament passen per l’Església catòlica, però evidencien un desig que forma part del nostre ADN. La segona causa té a veure novament amb el fenomen de la migració. Si tu li preguntes a un marroquí de tradició musulmana si és creient, un 90% dels joves et dirà que sí. El mateix podem dir dels llatinoamericans, els guineans o els filipins, que són catòlics. Tenim una migració molt creient i aquesta presència fa pujar la mitjana.
Li fa por que estiguem assistint a un cert catolicisme de tipus identitari?
Hem d’estar molt alerta a la ideologització del cristianisme, perquè quan es converteix en una ideologia no funciona. Aquest no és el veritable cristianisme. Hem d’entrar en la vida cristiana sense aprioris, escoltant el missatge de l’Evangeli de Jesús. Si no ho fem així, acabarem recorrent al cristianisme per buscar aquells textos que ens interessen, i aleshores estarem perduts. Per evitar-ho, doncs, cal confrontar la nostra vida a la llum de la Paraula, fer molta lectio divina, que vol dir agafar la Paraula de Déu, reflexionar sobre què em diu i quina conversió del cor, del pensament i de la vida em demana. Ens convindria a les nostres esglésies fer molta lectio divina. Si ens fem aquestes preguntes, no patiu, que no ideologitzarem el cristianisme.
L’Església està fent un bon acompanyament d’aquests joves que s’acosten a la fe per primera vegada? Hi ha perill de caure en l’emotivisme?
Hem d’estar molt alerta a l’emotivisme, així els ho dic als mossens de l’arquebisbat de Tarragona. No podem oferir als joves un mer emotivisme, convidar-los a “tocar Jesús”. Hem d’oferir la veritat de l’evangeli, i això s’expressa en unes celebracions de la fe que hem de preparar amb molta cura, perquè a vegades no som prou curosos litúrgicament.
Quina és la recepció per part del clergat d’aquests moviments que estan aflorant a casa nostra i que provenen de l’àmbit anglosaxó amb un tarannà molt carismàtic?
N’hi ha que ho accepten més i d’altres menys, depèn del tarannà de cadascú. Hem de ser prudents amb tot això. Davant de tants grups i grupets, què pot oferir l’Església? El de sempre, l’Acció Catòlica General, consistent a viure la vida cristiana a la parròquia, a fer comunitat, a compartir les catequesis i a fer un “recés d’impacte” que és el Quatre40. En l’última reunió de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola vam dedicar tota una tarda a aquest tema. Això és el que ofereix l’Església. Ara, qui tingui orelles que escolti.
“Hem arraconat i deixat de banda el nostre substrat cultural cristià, traient-lo de l’àmbit de l’educació, i això ha estat un gran error”
La coordinació interdiocesana de les diòcesis catalanes és un fruit del Concili Provincial Tarraconense, que s’ha anat seguint al llarg dels anys. En quin moment ens trobem ara?
La Conferència Episcopal Tarraconense va ser creada l’any 1969 en l’època del cardenal Benjamín de Arriba y Castro, aleshores arquebisbe de Tarragona, que va voler reunir tots els bisbes de Catalunya per a una major coordinació. De vegades la Conferència Episcopal Tarraconense no ha estat prolífica en documents, però ha anat fent un treball de dia a dia que és molt important. Jo estic molt esperançat en el moment actual amb els bisbes que tenim perquè hi ha un interès d’una major coordinació. L’experiència de les Esglésies amb seu a Catalunya és la d’un treball molt encomiable i bonic, fins i tot amb les illes Balears en qüestions com la Catequesi.
“Properament anunciarem la nostra humil contribució com a Església catalana al greu problema de l’habitatge”
Si els bisbes actuals haguessin de fer un document en la línia d’Arrels cristianes de Catalunya i Al servei del nostre poble, quins serien els ítems on caldria posar l’accent?
El nou context demogràfic i una migració que està rejovenint les nostres Esglésies, no només a nivell dels laics sinó també dels religiosos i dels mossens. Un ítem molt important és la crisi habitacional, i això que tenim un milió d’habitatges buits a Catalunya. En aquest sentit, puc avançar que properament anunciarem la nostra humil contribució com a Església catalana al greu problema de l’habitatge. Encara a nivell d’Església, hem d’anar avançant en la reestructuració d’acord amb la realitat catòlica que tenim avui dia, amb una crisi notable de vocacions. Finalment, així com fa quaranta anys es parlava dels que s’han allunyat de la fe i després dels indiferents, ara estem en la ignorància. Aquí tenim un altre punt molt important a tractar per veure com podem ajudar a pal·liar la set de Déu que apareix entre els joves i en el conjunt de la societat. Hem de trobar la manera d’incidir-hi, sempre amb una proposta positiva de la fe, perquè l’evangeli ni s’imposa ni es posposa, es proposa.
