L’aconfessionalitat -o laïcitat col·laborativa- suposa el reconeixement públic del fet religiós com un actiu de la societat, al qual s’està obert en un pla de cooperació, sense que l’Administració s’identifiqui amb cap confessió religiosa en concret. Enfront d’aquest model, el laïcisme no es limita a remarcar la separació entre l’Estat i l’Església, sinó que parteix d’un menyspreu cap a la realitat religiosa, intentant reduir la seva activitat i visibilitat a l’espai purament individual i privat.
El nostre sistema és teòricament el primer, però és evident que des de determinats àmbits es pretén substituir-lo per un model obertament laïcista. En molts països de Europa Central, amb un nivell de secularització similar al nostre, no tenen cap problema a exhibir públicament signes que evidencien les arrels cristianes de la nostra civilització. Per contra, en el nostre entorn comença a estendre’s la idea que explicitar el fet religiós fora de l’àmbit estrictament privat és un fenomen contrari al nostre model aconfessional, quan en realitat no ho és.
Per exemple, les noves generacions difícilment reben cap mena de formació sobre les arrels cristianes de la cultura occidental, impedint entendre gran part del nostre patrimoni històric i intel·lectual. Concretament, l’ensenyament públic no considera prioritària -sovint, ni tan sols acceptable- la transmissió del patrimoni i el pensament cristià que explica la nostra realitat.
Aquesta invisibilització del fet cristià no sols és institucional, sinó també social, perquè el consideren una cosa de la qual no se n’ha de parlar en públic. De fet, en l’àmbit de les relacions interpersonals, els cristians notem de manera creixent la proximitat d’altres confessions, com els musulmans, amb els qui mantenim evidents discrepàncies, però amb els qui compartim una visió transcendent de la vida.
Per a revertir aquesta tendència es necessita impulsar la idea d’Església en sortida. Una Església pròxima i present, compromesa amb el seu llegat però oberta a tothom, que mostri un rostre amable i acollidor, com han fet amb especial intensitat els últims papes. I hem de posar en valor la immensa tasca social que duu a terme. També és necessari impulsar l’objectiu de fer comunitat, com veiem en els catòlics vinguts d’altres països, i que en el nostre entorn no existeix. En certa manera, ens hem deixat contagiar per la consideració del fet religiós com una cosa privada. A nivell individual, hem de ser valents per a ser testimoni viu, cadascú des de la seva posició: els laics fent presents les nostres creences en les nostres relacions i en el debat social, els sacerdots mostrant-se com a tals en l’espai públic… Estem cridats a ser “la sal de la terra i la llum del món”. I sempre, essent coherents i assumint la responsabilitat de ser la imatge de l’Església en el nostre entorn.
Grup de Pensament Cristià de l’Arquebisbat de Tarragona
Daniel Arzamendi, Jordi d’Arquer, Josep M. Ferran, Pere Gomis, Fernando López, Pere Pagès, Mercè Sardà, M. Dolors Sardà, Montserrat Trias i Inmaculada Villalba
