La Setmana Santa no acaba en un sepulcre, ni les germandats i confraries tanquen les portes després de la processó del Ressuscitat. Al contrari. En la nit d’una humanitat colpejada i lacerada pel mal, s’encén un ciri que anomenem “Ciri pasqual”, símbol i presència de Jesús ressuscitat enmig nostre. Des d’aquella nit silenciosa i sense testimonis, la carn humana està sembrada d’una vida que no s’acaba; els nostres patiments s’il·luminen de vida, com el gra de blat podrit a terra; les nostres alegries, petites o grans, tenen la certesa en la fe d’un goig sense fronteres; i la nostra mort ha perdut el seu darrer agulló perquè és ja promesa de resurrecció. A la Vetlla pasqual, celebrada als temples, amb la benedicció del foc i de l’aigua, ocorre la Pasqua de Resurrecció.

En els textos evangèlics que ens acosten a la Resurrecció de Jesús, ocupen un lloc privilegiat les dones. Elles havien restat fidelment al peu de la creu. Havien observat on era sepultat a corre-cuita, abans que s’apagués el darrer clam de la tarda de divendres. I el primer dia de la setmana, passat ja el descans del dissabte, s’afanyen a tornar al sepulcre per completar els ritus funeraris. Llegim l’escena del “sepulcre buit”, segons sant Joan, que inicia una seqüència progressiva d’escenes: aparició de Maria Magdalena, aparició dels deixebles i, finalment, a Tomàs, que es resisteix a creure. Maria Magdalena és la primera d’anar-hi, ella sola, el “primer dia de la setmana”, ben d’hora al matí i es troba que la llosa està enretirada, però no hi entra. Torna a la ciutat i ho comunica a Pere, que juntament amb Joan, “sortiran corrents” cap al sepulcre. El deixeble que corre més que Pere és el que primer “va veure i va creure”. En va tenir prou veient aplanat el llençol, el sudari i l’absència del cadàver per adonar-se que en el Senyor s’havia complert la promesa de ressuscitar d’entre els morts.