Ja des d’antic les esglésies han albergat manifestacions artístiques i populars derivades inicialment de la litúrgia i progressivament desvinculades d’aquesta, com interpretacions teatrals, danses, determinats cants i músiques, etc. Segons les èpoques, la jerarquia eclesiàstica s’ha mostrat més o menys tolerant o més o menys restrictiva amb tal pràctica.
Actualment, sens dubte per la minva d’activitat pròpiament litúrgica en els nostres temples, la societat tendeix a sol·licitar, també amb més o menys vehemència, l’ús d’aquests espais per a activitats culturals, folclòriques o clarament lúdiques (no poso exemples, per tal de quedar-me en un pla general i no assenyalar cap fet concret). En aquests casos podem dir que les esglésies constitueixen el continent de tals actes. Lògicament, cal vetllar perquè aquesta pràctica no ultrapassi els límits del respecte que sempre mereix un lloc sagrat.
Ara bé, també actualment s’observa una altra tendència, igualment fruit de la progressiva secularització de la nostra societat. Em refereixo al fet de condicionar, per part de certs sectors, de certes famílies o de certs individus, la mateixa celebració de les cerimònies litúrgiques, exigint formats que es desvien de les normes canòniques vigents. Això passa especialment en les exèquies, en què a vegades els responsables dels espais religiosos o els celebrants en concret es veuen pressionats per a ajustar les celebracions a unes exigències que desfiguren l’aspecte de fe clara i neta corresponent a un acte eclesial.
En aquest segon cas, hem de dir que es tracta de qüestionar el contingut d’allò que s’esdevé habitualment en un temple o, més en general, en un espai religiós. Sembla, llavors, que aquesta manipulació del contingut no hauria de ser acceptada. Ja sé que és difícil de mantenir una actitud de fermesa. També sé que la part eclesiàstica, veient l’aspecte positiu del contacte, malgrat tot, amb un espai sagrat i amb la realització d’un acte amb un mínim de sentiment cristià, pot optar per ser condescendent. Per això, potser seria oportuna una clarificació, amb totes les matisacions que calgui, per part dels experts o de les instàncies superiors.
Quod potui, feci; faciant meliora potentes. Jo ja he fet el que he pogut; qui més hi sàpiga, que més hi digui; o, qui més pugui, que més faci.
