Viatjar a Terra Santa no és un viatge qualsevol: és una peregrinació. És viure una experiència de fe visitant llocs que han marcat no només la història de la humanitat, sinó també la de les nostres pròpies ànimes. Trepitjar la mateixa terra que va trepitjar Jesús, ser als llocs on va parlar, on va plorar, on va compartir i on es va entregar per nosaltres, és un viatge que transforma la vida.

Amb aquesta il·lusió vam marxar un grup de 29 pelegrins espanyols el 22 de febrer passat, amb ganes d’aprofundir en la fe i de viure alguna cosa especial. El que no imaginàvem és que aquells dies quedarien marcats per l’esclat d’un conflicte armat.

Des del primer moment ens va impactar la realitat del país. En algunes ciutats es veuen edificis a mig acabar, zones descuidades, molts habitatges buits que parlen de famílies que han hagut de marxar. És una terra molt bella, però també molt ferida. I els cristians són una minoria petita que hi viu amb discreció i respecte enmig d’una realitat complexa.

En aquest context, hi va haver alguna cosa que ens va tocar especialment el cor: la manera com els franciscans viuen la seva missió. Allà on és present la Custòdia, tot contrasta radicalment amb l’escenari d’aquelles ciutats. Són llocs cuidats, on es respira harmonia i una bellesa senzilla. En aquesta bellesa s’hi intueix l’estimació, el respecte i l’amor pel que és sant. Es percep que no estan cuidant simplement llocs antics, sinó espais on la fe continua viva, on la memòria de Jesús no és passat, sinó present. No és només una qüestió externa, sinó molt més profunda. Té a veure amb viure l’Evangeli, amb una manera de mirar i de servir. I així mateix ho vam poder comprovar nosaltres. Ens vam sentir acollits, acompanyats i cuidats, amb proximitat, amb disponibilitat, amb petits detalls que no s’obliden. Ens vam sentir a casa, com en família.

Abans que comencés la guerra, vam celebrar l’Eucaristia cada dia en diferents llocs sants. I això va ser un dels regals més grans del viatge. Rebre el Senyor en l’Eucaristia en aquells indrets no és només ser en un lloc històric. Ell es fa realment present i s’uneix a nosaltres. I aleshores el temps sembla desaparèixer. El que va succeir fa dos mil anys no és passat: és ara. És ser amb Ell, allí i ara, en el mateix lloc.

D’una manera molt especial, l’Eucaristia al Sant Sepulcre va ser per a nosaltres un regal immens. Va ser una gràcia que tots vam sentir. I, precisament just després d’aquell gran do, va esclatar el conflicte. Pot ser casualitat, però nosaltres ho vam viure com un regal previ, com si el Senyor hagués volgut enfortir-nos abans del que estava a punt de passar. Aquella va ser l’última missa que vam poder celebrar a Terra Santa. En sortir del Sant Sepulcre va sonar la primera alerta. La guerra havia començat i nosaltres érem just allà.

En aquell moment, la peregrinació va canviar de to, però lluny de perdre el seu sentit, es va tornar, si és possible, encara més real, més veritable, més profundament evangèlica.

Veure míssils al cel, sentir alarmes, baixar al refugi de l’hotel… ens va posar davant d’una realitat que per a molts d’allà no és excepcional, sinó quotidiana. I, enmig d’aquesta situació, una “normalitat” heroica: el personal dels hotels, els conductors, els treballadors de manteniment… continuaven treballant amb una serenor que sorprenia. Ens acompanyaven a cada alarma, ens indicaven què havíem de fer, estaven pendents de nosaltres. Ens cuidaven. Enmig de la tensió, continuaven servint.

Va ser un testimoni molt gran. Més enllà de credos o diferències, vam experimentar una fraternitat real.

Pregàvem per la pau amb una consciència nova. Ja no era una intenció més. Pensàvem en les víctimes d’ambdós costats, en el patiment de tantes famílies concretes. I també en aquells que, des de la distància, patien per nosaltres sabent-nos en perill. Tot estava connectat.

Però, a més, vam experimentar alguna cosa que no esperàvem. En una situació per a la qual no estàvem gens preparats, vam sentir als nostres cors una pau que humanament no s’explica. No estem acostumats a viure sota alarmes ni a veure míssils al cel. I, tanmateix, la serenor era real. Només la podem entendre per la pregària: sabíem que a Espanya i des de molts llocs del món hi havia persones pregant per nosaltres. Familiars, amics, comunitats. Fins i tot coincidíem amb altres grups de diferents nacionalitats que també estaven en pregària. Era com una xarxa invisible que ens sostenia.

Aquells dies vam comprendre d’una manera real el poder de la pregària. No com una idea pietosa, sinó com una força real que dona pau. I ara que hem tornat a casa, amb les nostres famílies, a les nostres parròquies i comunitats, sentim que el que hem viscut no pot quedar-se en nosaltres. Necessitem compartir-ho.

Hem tornat amb el cor inflamat per l’Amor de Déu i, alhora, tocat pel sofriment que allà es viu. Més conscients de com n’és, de fràgil, la pau. Més convençuts que la pregària té una força real.

Cadascun de nosaltres ha tornat amb el desig de tornar-hi quan sigui possible. Perquè Terra Santa no només es “visita”, sinó que es viu. És caminar la pròpia Bíblia, els evangelis. És deixar que allò que tantes vegades has escoltat prengui vida dins teu.

Molts volíem fer aquest viatge des de feia anys. I després d’haver-lo viscut, fins i tot enmig del conflicte, podem dir amb pau que hi tornaríem. Amb tot el que va suposar. Perquè el que hem rebut és molt més gran que la por.

També hem entès una cosa important: nosaltres necessitem Terra Santa, però Terra Santa també ens necessita. Aquella petita comunitat cristiana que hi roman necessita sentir-se acompanyada. Necessita la pregària, però també necessita la nostra presència. Necessita saber que l’Església no s’oblida d’ella. Que continuem caminant junts.

La guerra a Terra Santa no és només una notícia que veiem de lluny. Allà es viu amb por, amb incertesa i amb conseqüències molt dures per a la vida quotidiana. Després d’anys molt difícils, les peregrinacions començaven finalment a reprendre’s. Nosaltres érem un dels primers grups que hi arribaven en aquell nou començament, i es notava. Els llocs sants gairebé buits. Però també es notava en l’alegria amb què ens rebien, en les ganes de tornar a veure grups, en l’esperança que a poc a poc la normalitat retornés.

Per això va ser un cop molt dur que esclatés el conflicte i que es tanqués l’espai aeri. De nou, el silenci. De nou, l’absència de pelegrins. I per a molts d’ells això no és només una qüestió espiritual: és el seu sosteniment, els seus petits negocis, la seva manera de viure. Sense pelegrins, moltes famílies es queden sense ingressos.

Ells es queden, custodien, mantenen. Perseveren enmig de la dificultat perquè nosaltres puguem tornar i retrobar-nos amb allò que estimem. Molts podrien marxar, però romanen. I això mereix el nostre agraïment.

Per això, quan sigui possible i prudent, peregrinar és també una manera concreta d’acompanyar, de sostenir, d’agrair i d’estimar. No només pel que rebem, sinó també pel que podem donar.

Amb tot el que hem viscut, podem dir que per a nosaltres ha estat un gran do de Déu. Un regal que no hauríem imaginat així, però que ha marcat el nostre cor.

Preguem per la pau a Terra Santa i al món sencer. No deixem de pregar mai.