En el passatge de l’Evangeli en què se’ns narra la trobada de Jesús amb la samaritana (Jn 4,5-42) llegim que Jesús arriba al pou de la trobada fatigat. Però, realment Jesús, sent com és home perfecte, es pot cansar?

La Paraula de Déu i el Magisteri de l’Església ens ensenyen que Jesús és Déu veritable i home veritable. Aquesta doble condició de Jesús no ho és en forma percentual, de manera que una o l’altra d’aquesta realitat faci ombra, tapi o redueixi l’altra. Jesús és Déu al 100% i home al 100%.

Ens ensenya sant Pau a la serva carta als Filipencs que Jesús assumeix la condició humana (2,6-9) i la carta als Hebreus ens indica que en va ser en tot excepte en el pecat (4,15). Per tant, Jesús assumeix les limitacions pròpies de l’ésser humà: no neix sabent-ho tot, ni creix podent-ho tot. Jesús va aprendre a caminar, a parlar, a llegir, a treballar… i tot això progressivament.

La humanitat de Jesús no és de “cartró pedra”. Els evangelis ens diuen que Jesús dormia, menjava i bevia, s’asseia i descansava. La casa dels seus amics de Betània, els germans Marta, Maria i Llàtzer, era un lloc habitual per al seu descans (Lc 10,38-42).

Doncs bé, en aquest context de veritable humanitat, Jesús podia cansar-se i, per tant, aturar-se a reposar. El que passa és que, a més, Jesús aprofita els àpats i descansos per compartir la bona companyia, la bona amistat i els bons consells. Un pou i la possibilitat de beure aigua era, sens dubte una molt bona oportunitat per al descans, per a la trobada, per al consell. Com així ho va ser, per exemple, en la trobada amb la samaritana, o també a casa de Zaqueu (Lc 19,1-10).