La relació de Jesús amb el temple de Jerusalem va ser complexa, profunda i plena de significat teològic. Es pot resumir com una actitud de profund respecte per la seva veritable funció, combinada amb una decidida condemna de la seva corrupció i una afirmació sorprenent que la seva pròpia persona n’era el compliment i el substitut definitiu.

Jesús infant va ser portat al temple per ser presentat al Senyor, seguint la Llei jueva (Lc 2,22-24). Amb la seva família, anava a Jerusalem cada any per a la festa de la Pasqua, com era costum (Lc 2,41). Durant el seu ministeri, Jesús anava regularment al temple per ensenyar (Jn 7,14; 8,2) i va fer-hi algun miracle (Mt 21,14). L’episodi més conegut és la purificació o l’expulsió dels mercaders (Mt 21,12-13); la seva acció no va ser un atac al sistema de sacrificis en si, sinó a la comercialització que l’havia envaït.

Durant el judici a Jesús, es van presentar testimonis falsos que deien: “Nosaltres vam sentir que deia: ‘Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d’home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d’home’” (Mc 14,58). L’Evangeli de Joan aclareix que Jesús es referia a si mateix: “Però ell es referia al santuari del seu cos” (Jn 2,21). Aquesta és la clau de volta teològica: Jesús es presenta com el nou i definitiu temple. Amb Jesús, el centre de culte es trasllada d’un lloc geogràfic a una persona, i els creients es converteixen en el nou “temple de l’Esperit Sant” (1Co 6,19).