Per als nens de la meva generació, un difunt al poble era un esdeveniment. Segurament hi contribuïa l’excepcionalitat. Era un poble petit i no hi havia gaires enterraments. Els morts feien cara de mort, color groguenc, olor de cera, penombra, precs i traguets de mistela, o vi generós. Una de les trastades que recordo era poder tocar el cadàver. Era relativament fàcil, ja que els nens no teníem vetat el fet d’assistir a la vetlla o a l’enterrament. La gent gran que els vetllava potser no sabia si érem família o no.
Quan com a terapeuta del dol m’han preguntat sobre el trauma dels nens davant la mort, no he pogut menys que recordar la meva infància. El trauma el generem ara, transmetent fòbies.
L’enterrament era un esdeveniment social de primera magnitud, fins i tot a les grans ciutats. La gent del barri, sense WhatsApp, es comunicava molt eficaçment. Els canals estaven oberts. Màxim si el difunt era jove o la mort inesperada. Era l’ocasió que s’omplís el temple de gent, dins i fora.
Amb l’arribada dels tanatoris es van anar desplaçant els enterraments fora del barri o del veïnatge. Es prioritzava la comoditat i les qüestions més pràctiques com tancar a la nit la capella ardent, facilitant als familiars el retorn al domicili per descansar. A poc a poc es va anar suprimint la vetlla del difunt al mateix domicili. Hi va haver un temps en què es combinava el tanatori amb l’enterrament a la parròquia. Encara es convocava molta gent.
Però la qüestió pràctica i la comoditat per evitar un doble desplaçament —parròquia, tanatori i cementiri— va portar a suprimir no només la vetlla domiciliària sinó també la cerimònia de comiat a la parròquia.
Quan encara la incineració no havia debutat, el culte als difunts es mantenia als cementiris que durant les dates de Tots Sants congregava multituds, encara es mantenia la missa funeral a les parròquies, i hi havia un cert nexe entre la comunitat i la família del difunt.
Més tard va venir la incineració que en la majoria dels casos ocupava el lloc del cementiri, així com també irrompien les cerimònies laiques com una cosa que no tenia a veure amb la fe del difunt sinó amb l’estil de comiat més enfocat al sentiment, les lloances al difunt i les anècdotes personals, que de l’oració per l’ànima de qui ens ha precedit pel camí. Va guanyar espai la pantalla i l’espectacularitat davant la pregària i la confiança en Déu viu i veritable.
Això va conduir a suprimir l’essencial d’un comiat que era pregar, deixar en mans de Déu la persona que se n’havia anat. Aquesta supressió del sagrat a les cerimònies laiques va conduir molts a suprimir tot acte de comiat. Els discursos i les lloances es converteixen en innecessaris davant del que s’ha viscut amb el mateix difunt. El que s’hagués de dir a la cerimònia o bé el difunt en vida ja ho havia sentit, o bé sense creença en Déu i l’eternitat no tenien gaire sentit. Van adonar-se que si no hi havia una altra vida, quin sentit té parlar a un difunt.
El procés continua quan s’estableix que no hi hagi cerimònia de comiat abans de l’enterrament o la incineració del difunt. Es fa servir la frase “sense cerimònia”. No fa gaire, a la funerària on presto els meus serveis hi havia nou difunts aquell dia. Tres eren catòlics, un de laic i un altre d’una altra religió. Els quatre restants eren sense cerimònia.
Si a l’anterior, a l’absència de cerimònia, afegim l’absència posterior dels ritus ja que s’incineren i se solen dipositar en llocs molt oberts sense més símbol per a la posteritat, podem afirmar que es tendeix a oblidar el difunt. La memòria del difunt serà molt poc tangible tant als espais físics —“cementiri”— com als ritus posteriors. No és estrany que es tingui pressa per elaborar el dol, i que algú que ha rebut molt suport els primers dies de l’estil “aquí estic per al que faci falta”, passi a un “no continuïs plorant perquè a ell no li agradaria”. Deixant el dolent en solitari i fent-lo responsable del seu malestar, perquè continua malament anímicament perquè així ho vol. Al meu poble el dol estava regulat amb els vestits negres i l’adoració del mateix. Era una invitació externa a ser considerat com a dolent. Ara el dolor es reprimeix ja que manifestar-ho en públic està mal vist. Les misses funeral, els novenaris, les misses gregorianes o les d’aniversari, escassegen tant que cada cop és més estrany oferir misses en sufragi pels difunts.
Evidentment estem en una societat diferent de la de la meva infància. Fa dies, va coincidir que els moments anteriors a la catequesi de nens que hi havia aquell dia hi va haver un enterrament. Vaig preguntar als nens si havienvist alguna vegada a la seva vida un fèretre real. Menys de la meitat n’havien vist un.
El baròmetre de la vivència del comiat dels nostres difunts indica que caminem cap a l’oblit. Hi ha una frase que es repeteix força en les cerimònies civils, i fa referència a la vida del difunt, mentre el recordem “continuaràs viu en nosaltres”, “ningú mor fins que se l’oblida”…, sent així que l’eternitat serà molt curta: fins a la mort dels qui el recordaran.
L’Església resa pels difunts a cada eucaristia i sobretot el dia dedicat a tots els difunts. El que és important no és la nostra memòria, que es fa fràgil amb el pas dels anys, sinó la memòria de Déu, que és eterna. Quan fem del nostre present l’únic sentit de la vida i aquest és amenaçat per la malaltia i la mort, experimentem una gran frustració. Potser aquesta és una de les causes per les quals la nostra societat consumeix tants ansiolítics.
