L’humanista Alonso Fernández de Madrigal (1410-1455), conegut com El Tostado, va ser bisbe d’Àvila. Posseïa una memòria tan prodigiosa que deixava admirats els qui tractaven amb ell. Els seus contemporanis asseguraven que era capaç de retenir tot el que llegia i que tenia prou amb un sol cop per imprimir-ho a la seva memòria de manera indeleble. Era capaç de recitar, de memòria, és clar, la Summa Teològica de sant Tomàs. El Tostado és un exemple clar que la memòria no ofega la intel·ligència, sinó que la fertilitza perquè quina altra cosa és conèixer, sinó recordar a temps? I quina altra cosa és el coneixement sinó allò amb el que pensem? La seva erudició extensíssima no es va acontentar mai amb el que ja sabia. Tot era per a ell objecte d’especulació. El seu amor a l’estudi va ser constant durant tota la seva vida.

En sabia molt, però la seva mateixa saviesa el portava a admirar la fe sincera de l’home humil. En una ocasió es va apropar a un carboner i va mantenir amb ell aquesta conversa:

—En què creus?—, li va preguntar.

—En el Credo—, li va respondre el carboner.

—I en què més.

—En allò que creu la santa Església catòlica.

—I en què creu aquesta?

—En allò que jo crec.

Per molt que es va esforçar, no va aconseguir que el carboner li respongués res de diferent de l’anterior. Ho feia, a més, sense cap dubte o vacil·lació.

Quan li va arribar l’hora de la mort algú proper li va preguntar en què creia.

—Com el carboner, com el carboner!—, va respondre.

Als qui visiteu la bonica ciutat de santa Teresa us recomano de tot cor que no us perdeu el seu bonic sepulcre de basalt, que es troba al rerealtar de la catedral. Es va acabar el 1521. Es tracta, en veritat, de sepulcre, retaule i altar. Allà es mostra el bisbe en la seva actitud més habitual: escrivint. A la seva esquerra hi ha representada la Fe i a la seva dreta, l’Esperança. Acabo amb una altra anècdota.

En una ocasió, un filòsof va aturar un camperol que anava a un temple amb la intenció de sacrificar un gall a un déu com a agraïment per un bé rebut.

—Com saps que el que faràs ara és el que has de fer?—, li va preguntar.

—Entre els camperols d’aquesta regió és l’habitual, sempre s’ha fet així—, li va respondre el camperol, una mica desconcertat.

—Però això no significa que el que fas sigui el que has de fer.

—Permet-me, filòsof, que sigui jo qui et pregunti. Amb quin dret em preguntes sobre el meu coneixement sobre allò bo i allò dolent?

—Entre els filòsofs és l’habitual, sempre ho fem així—, li va contestar el filòsof.