La festivitat de Sant Jordi té una llarga tradició en el món cristià i concretament a Catalunya, on gaudeix d’una devoció especial des de l’edat mitjana. Això no obstant no ens han arribat gaires fonts documentals o històriques que ens permetin conèixer amb una certa exactitud la vida d’aquest sant. Això ha permès que la seva figura s’anés transformant amb el pas del temps.
De màrtir cristià a cavaller
El que sabem del patró de Catalunya és que probablement hi va haver un màrtir cristià de nom Jordi al segle III o primers anys del IV que va ser enterrat a Lydda, corresponent a l’actual ciutat israeliana de Lod.
Sembla que el màrtir sant Jordi formava part de l’exèrcit romà i que era originari de la part oriental de l’imperi, possiblement, tot i que no se sap amb exactitud, de la zona de l’actual Turquia o l’Iran. En tot cas, sant Jordi va ser torturat i executat, com molts altres màrtirs de l’època, perquè es va negar a abandonar la fe cristiana.
Poc després de mort, ja al mateix segle IV, es té constància arqueològica i documental que era venerat com a sant i no van tardar gaire a aparèixer hagiografies que van anar afegint a la seva vida detalls i anècdotes cada cop més llegendàries, al mateix temps que la seva devoció s’estenia per tota la cristiandat.
Amb els segles, doncs, la història de sant Jordi es va anar transformant, de manera que cap a l’any mil el màrtir cristià s’havia convertit en el cavaller que mata el drac i allibera la princesa. La identificació de sant Jordi com a cavaller va coincidir a l’Europa occidental amb el creixement del feudalisme i, per tant, amb la consolidació social de la noblesa i dels cavallers, que van fer d’aquell primigeni màrtir cristià un ideal per als de la seva classe social
De la festa religiosa a la festa cívica
La versió cavalleresca de la vida de sant Jordi va viure una revifada al segle XII, arran de l’arribada dels croats a Terra Santa i per tant, a Lydda, el lloc on havia estat martiritzat. A partir de l’arribada dels croats a la suposada tomba del màrtir-cavaller va començar a brotar amb força el fenomen de les relíquies de sant Jordi, que es van anar difonent per diversos llocs d’Europa.
Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’arribada de relíquies de Terra Santa també va ajudar a estendre la devoció a sant Jordi, que a partir del segle XIII va ser fins i tot promoguda per monarques catalans com Jaume I el Conqueridor o Pere III el Cerimoniós. Més tard, al segle XV, a instàncies de la Generalitat de Catalunya, la festa va prendre un caràcter més oficial i encara posteriorment, l’any 1667 el papa Climent IX va aprovar que la diada de Sant Jordi fos festa al Principat, ja que n’era el patró.
L’any 1667 el papa Climent IX va aprovar que la diada de Sant Jordi fos festa al Principat, ja que n’era el patró
Al segle XIX el fenomen literari de la Renaixença va donar a la llegenda de sant Jordi un caire romàntic i catalanista, que un cop més en va fer florir la devoció. En són exemples la creació l’any 1895 per part del bisbe de Vic Josep Morgades de la confraria de sant Jordi, i la presència habitual d’aquest sant en les representacions iconogràfiques del modernisme català. Però la festa de Sant Jordi tal com la coneixem avui, associada a la Diada del Llibre, encara és més moderna, i data del 1923. Aquell any a Barcelona la Cambra Oficial del Llibre va instituir aquesta festivitat de caràcter cultural i comercial, que en el calendari va ocupar el dia 23 d’abril per tal de celebrar l’aniversari de la mort del gran escriptor castellà Miguel de Cervantes.
A la Ciutat Comtal, a més, el dia de sant Jordi ja hi havia el costum de celebrar la festa de la rosa, associada pel seu color a la sang del drac mort pel sant cavaller. La coincidència, per tant, amb la diada de sant Jordi i de la rosa va fer que el dia del llibre ràpidament tingués una bona acollida. I així ha estat fins avui, en què la festa de Sant Jordi va irremeiablement lligada amb el llibre, i s’ha començat a celebrar a diversos llocs del món.
