Fa seixanta anys, una part significativa del poble catòlic català va alçar la veu per reclamar una cosa que avui pot semblar òbvia, però que aleshores no ho era gens: que els seus bisbes coneguessin la llengua, la cultura i la realitat del país al qual havien de servir. La campanya “Volem bisbes catalans” no va ser només una reivindicació identitària, sinó una afirmació profunda d’una Església arrelada al poble i no viscuda com una estructura llunyana. Aquella demanda, nascuda en un context polític i eclesial molt concret, sovint s’ha explicat com un fenomen estrictament català. Però el que potser sorprèn és que, tan sols uns anys abans, una reivindicació molt similar va emergir a milers de quilòmetres de distància, en una illa del Carib marcada també per anys de repressió cultural i lingüística i pel temor a perdre la seva identitat: estem parlant de Puerto Rico.

Quan els Estats Units d’Amèrica prengueren possessió de Puerto Rico a finals de l’any 1898, es trobaren amb una societat culturalment i ètnicament diversa, fruit del mestissatge entre poblacions d’origen europeu (majoritàriament espanyol), africà i indígena taí. Tot i que la immensa majoria de la població era catòlica i que no existia de iure llibertat religiosa, sabem (gràcies per exemple a l’obra Cuba and Porto Rico del geòleg nord-americà Robert T. Hill) que a les principals ciutats de l’illa ja hi havia esglésies protestants que atenien comunitats formades sobretot per comerciants i residents estrangers, principalment procedents dels Estats Units i del nord d’Europa. Així doncs, en el Puerto Rico de la dècada de 1890, tot i la preeminència legal i social del catolicisme, existia de facto una certa tolerància religiosa envers altres confessions, especialment en els entorns urbans i comercials.

Tot i això, per als nord-americans de finals del segle XIX, la societat porto-riquenya (mestissa, majoritàriament catòlica i de parla castellana) xocava frontalment amb el que ells consideraven que havien de ser els Estats Units: un país de majoria blanca, protestant i angloparlant. Aquesta percepció, marcada per una combinació de prejudici racial, etnocentrisme cultural i certa supremacia protestant, justificava als ulls d’alguns personatges polítics, empresarials i religiosos, la política d’americanització de l’illa i la necessitat de transformar la seva educació, llengua i pràctica religiosa. Aquesta nova visió, quedà exemplificada amb les paraules de William Torrey Harris, comissionat estatunidenc d’educació, que en una carta al seu homòleg porto-riqueny d’inicis del 1900, li va transmetre: “Una educació que contempla el canvi del llenguatge nadiu implica un canvi de religió i el canvi complet del cos de tradicions de la gent”.

L’ESGLÉSIA CATÒLICA, AFECTADA PEL NOU RÈGIM

Sabem que tan bon punt es produí el traspàs oficial de sobirania de Puerto Rico d’Espanya als Estats Units l’11 d’abril de 1899, una de les primeres institucions afectades pel nou règim fou l’Església catòlica. De manera sobtada, no sols va perdre totes les prerrogatives legals i econòmiques de què havia gaudit com a religió oficial del Regne d’Espanya i, per extensió, de Puerto Rico, sinó que també veié com una part significativa dels seus béns eren confiscats. Aquesta situació es fonamentà en una decisió del recent instituït Tribunal Suprem de Justícia de Puerto Rico, que declarà inicialment que l’Església catòlica no posseïa personalitat jurídica pròpia i que, per tant, no podia ser titular d’immobles ni d’altres propietats. Aquesta interpretació legal tingué conseqüències immediates i profundes sobre la presència institucional de l’Església a l’illa. A tot això s’hi afegiren diverses intromissions del govern militar nord-americà en afers interns de l’Església com ara la intervenció en el nomenament de sacerdots en determinades parròquies, així com la censura de sermons i de fulls parroquials per part de certs nous alcaldes i autoritats locals pro-estatunidenques que veien aquells discursos o escrits com a anti-americans o crítics amb el protestantisme.

Altres situacions més anecdòtiques o surrealistes les coneixem gràcies a l’historiador i acadèmic porto‑riqueny Jaime Oliver Marqués, que, en un article titulat El Catolicismo y Protestantismo a partir del 1898, descriu com, a partir del 1902 i degut a l’introducció del nou Codi Civil de Puerto Rico, els capellans havien de demanar permís a les autoritats municipals per oficiar un casament. També relata com molts sacerdots van ser amonestats per celebrar processons en públic, o se’ls va prohibir posar aigua beneïda a l’entrada de les esglésies ja que, segons les autoritats estatunidenques, aquella aigua podia transmetre malalties. Un dels casos més extravagants es produeix quan durant un temps es va prohibir que es toquessin les campanes de les esglésies perquè resultava molest per als dirigents polítics i militars de l’illa.

Aquest seguit de prohibicions, juntament amb un cert paternalisme que certs missioners protestants utilitzaven en predicar l’evangeli, va començar a crear malestar entre els porto-riquenys catòlics i no catòlics, els quals començaren a dubtar sobre si realment els americans els volien alliberar del jou espanyol, o només substituir-lo per un de nou. A nivell educatiu, es limità les tasques educatives que sacerdots i religiosos podien impartir a les escoles i van ser substituïts per nous mestres (molts d’ells protestants) provinents dels Estats Units. L’assignatura de religió catòlica fou substituïda per la de moral, i molts dies festius d’origen catòlic foren esborrats del calendari educatiu. Un altre punt controvertir fou la secularització l’any 1901 de tots els cementiris de l’illa, cosa que provocà que no tan sols passessin a mans dels municipis sinó que, a més, s’hi haguessin d’enterrar persones de diferents credos i condicions amb tot el que això significà per als catòlics.

Davant d’aquesta situació tan hostil, la Santa Seu va decidir actuar de forma radical, i el 20 de febrer de 1903, a través del breu apostòlic Actum Praeclare, el papa Lleó XIII va fer que la diòcesi de Puerto Rico deixés de dependre de la província eclesiàstica de Santiago de Cuba i passés a estar directament subjecta a la Santa Seu, en lloc de quedar subordinada a una jerarquia eclesiàstica estatunidenca o llatino‑americana. Així el Sant Pare pretenia evitar el que ja havia estat passant fins llavors, i és que el nou govern estatunidenc de l’illa s’entremetés en els assumptes interns de l’Església o encara pitjor, que directament la utilitzés com a eina per americanitzar els portoriquenys tal com ja passava amb les escoles i en altres organismes oficials. Però si d’una banda la Santa Seu actuà de forma astuta per tal de defensar la independència de l’Església catòlica a Puerto Rico, de l’altra cometé un error que indirectament ajudà els americans en la seva missió americanitzadora de l’illa. L’error fou que, inicialment, cap dels bisbes que envià a l’illa era d’origen porto-riqueny o llatinoamericà. Per tant, no només no sabien parlar la llengua dels seus feligresos sinó que tampoc sabien les tradicions i costums de la diòcesi on havien estat enviats. Això provocà un distanciament entre l’Església com a institució, i el Poble de Déu, el qual sobrevivia gràcies a certs mossens i religiosos que, a diferència dels bisbes, sí que parlaven la seva llengua i eren coneixedors de la idiosincràsia del país.

Aquesta manca de connexió entre l’Església i el poble fidel va generar un malestar tan profund que un grup d’intel·lectuals i activistes catòlics, encapçalats pel catedràtic Eladio Rodríguez Otero, va redactar el 9 de novembre de 1962 una carta adreçada al delegat apostòlic de la Santa Seu a Puerto Rico, Mons. Emanuele Clarizio. En aquesta carta s’analitzaven les relacions entre la Santa Seu i Puerto Rico, així com la situació de l’Església catòlica al territori.

Rodríguez fou especialment crític amb les declaracions del nunci després de reunir-se amb el governador de l’illa, en les quals afirmava que les relacions entre el país insular i l’Església havien millorat considerablement. Otero i la resta de signants del manifest no podien comprendre com es podia parlar de normalitat quan, després de més de seixanta anys de presència nord-americana, l’illa encara no comptava amb cap bisbe catòlic originari del país amb excepció d’algun bisbe auxiliar. A més, Otero assenyalava que, dels 431 sacerdots que exercien al país, només 63 havien nascut a Puerto Rico; la resta procedien d’Espanya, dels Estats Units o d’altres països llatinoamericans. Un altre punt rellevant era el dels catecismes utilitzats: en lloc d’emprar materials propis del país, s’havien substituït per d’altres provinents dels Estats Units, redactats directament en anglès o traduïts al castellà. La qüestió lingüística era també motiu de gran preocupació. Aquest grup d’intel·lectuals catòlics no podia entendre com les mateixes escoles catòliques havien abandonat el castellà com a llengua vehicular per impartir les matèries en anglès, o gairebé exclusivament en anglès, incloent-hi el catecisme i la Història Sagrada, fet que consideraven un símptoma més del desarrelament entre l’Església institucional i la realitat cultural del poble porto-riqueny.

Aquest menyspreu per la llengua i els costums locals, sumat al fet que alguns bisbes de l’illa (com Mons. James E. McManus, bisbe de Ponce entre 1947 i 1963) defensaven obertament l’annexió de Puerto Rico als Estats Units com a Estat, amb totes les conseqüències lingüístiques i culturals que això comportava, va provocar que progressivament més sectors de la societat alçassin la veu. Especialment els catòlics de base, però també persones no catòliques conscients que una part substancial de la identitat porto-riquenya s’havia configurat històricament gràcies a la tradició i costums catòlics, començaren a demanar a la Santa Seu que tots els bisbes del país fossin naturals de Puerto Rico.

COMITÈ PERMANENT PRO-BISBES PORTO-RIQUENYS

Eladio Rodríguez Otero tornà a tenir un paper fonamental en aquesta campanya, esdevenint membre fundador del Comitè Permanent Pro-Bisbes Porto-riquenys. Aquest comitè, de manera similar a la campanya Volem Bisbes Catalans, lluitava per evitar que un poble perdés una part essencial de la seva identitat religiosa i cultural a través d’una jerarquia eclesiàstica percebuda com a aliena. Mitjançant cartes adreçades a bisbes, nuncis, rectors universitaris, diplomàtics i polítics d’arreu del món, el moviment aconseguí internacionalitzar el conflicte eclesiàstic que vivia el país. Les respostes foren diverses: algunes mostraven suport explícit a la reivindicació, mentre que d’altres criticaven el moviment per considerar que qüestionava l’autoritat dels mateixos bisbes i del clergat establert a l’illa.

Finalment, gràcies a la insistència i persistència d’un grup de catòlics compromesos amb la llengua i la cultura del seu país, la Santa Seu va començar a nomenar progressivament prelats porto-riquenys, o almenys persones que parlaven la llengua del país. El 1965, el comitè es va dissoldre, ja que els seus membres van entendre que l’objectiu pel qual s’havien unit s’havia complert.

Avui dia, totes les diòcesis de Puerto Rico tenen bisbes nadius i, tot i formar part dels Estats Units, compten amb la seva pròpia Conferència Episcopal, que garanteix la seva autonomia completa respecte dels seus companys estatunidencs. Una dada curiosa és que, exactament un any més tard, el febrer del 1966, a Catalunya s’iniciaria la famosa campanya Volem bisbes catalans, que enguany celebra el seixantè aniversari.

Mitjançant figures com l’activista Xavier Polo, el doctor i professor universitari Josep Montserrat, o el polític i historiador Josep Benet, s’aconseguí que, després del més o menys controvertit nomenament de Mons. Marcelo González Martín com a successor de l’arquebisbe Gregorio Modrego Casaus, aquest fos succeït pel català Narcís Jubany i Arnau. Posteriorment, totes les diòcesis de la Conferència Episcopal Tarraconense tindrien bisbes catalans o catalanoparlants, complint així el mandat del Concili Vaticà II establert en diversos articles de la constitució Sacrosanctum concilium, promulgada pel papa Pau VI el 4 de desembre del 1963.