La vocació al sacerdoci ha vehiculat la meva vida durant els darrers quatre anys, quan vaig prendre la decisió d’entrar al Seminari en acabar els meus estudis universitaris. Aquests quatre anys universitaris han estat anys plens de goig. Tot volent recordar el bisbe Toni Vadell, traspassat a la casa del pare l’any 2022, diré que aquest període de discerniment ha estat “una passada”.

Jo definiria aquest procés com un període on el candidat rep una atracció al Senyor, una atracció que et crida a ser sacerdot. Inicialment, jo no hi volia correspondre, però quan vaig adonar-me d’allò a què el Senyor em cridava, i em crida, vaig acceptar-ho. A més, a mesura que anava creixent i madurant vaig anar descobrint que allò que més m’agradava era projectar la meva personalitat. És a dir, ser jo mateix en públic i adonar-me que la gent gaudia amb mi.

Nogensmenys, allò que em va confirmar va ser sentir que el sacerdoci no volia coartar aquesta manera de ser, sinó potenciar-la.

Em sento un afortunat en el Senyor per l’amor amb què els amics i familiars m’han tractat. Amics que des d’un primer moment ho veien amb certes reticències i que, en adonar-se de la felicitat que hi trobo, passen a ser els garants d’aquest “projecte de vida”. He de dir que la clau per gaudir al màxim d’aquesta vocació ha estat la normalitat amb la qual el Senyor m’hi ha cridat i la normalitat amb la qual el Senyor m’ha instat a viure-la. Sempre m’ha agradat dir que soc un jove normal, que va als mateixos llocs que els joves normals, però amb una expectativa de vida diferent.

Si hagués de fer alguna recomanació a algun jove que es troba davant d’aquesta “atracció al Senyor”, m’agradaria dir-li que ho visqui amb tota naturalitat, amb valentia i alegria.