Se’ns recorda, gairebé a cada instant. I jo, la veritat, em pregunto: quin significat té això de viure el present? Perquè, des del meu punt de vista, possiblement molt parcial, penso que és impossible no viure en el present. És inviable viure en el passat o en el futur. I aquest impediment no vol dir que no recordi el meu passat per aprendre d’aquella experiència o que no em projecti cap al futur per aconseguir el meu “somni”.

Per aprofundir-hi, possiblement l’evangeli ens pugui il·luminar una mica, o més aviat molt: “No us preocupeu per la vostra vida. Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, pot allargar d’un sol instant la seva vida? Vosaltres, busqueu primer el regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” (cf. Mt 6,25-34).

El gran problema consisteix que, en la majoria de les ocasions, ens angoixem innecessàriament; uns cops per coses que no podrem canviar mai, perquè ja han passat; i d’altres, per coses que no podem preveure que passaran de la manera com nosaltres pensem, perquè entre les nostres grans capacitats no hi ha la de predir el futur.

A les nostres mans, però, sí que hi ha la capacitat de viure cada instant buscant el Regne; o si ho preferiu, viure cada instant mirant de fer el bé, tant a nosaltres mateixos com als altres. Permetent-nos sentir tota aquesta experiència que estem vivint uns cops joiosa i d’altres dolorosa, acollint-la en aquest instant que ens toca viure, i transmeten pau i serenor als que són amb nosaltres, estimant i deixant-nos estimar pels altres i per Déu.

Potser, si ho intentem estarem vivint el present.