Avui en dia, si li dius a qualsevol jove de la meva edat que vas al gimnàs cada dia o que li dediques moltes hores a navegar per les xarxes socials, ho trobarà del més normal d’aquest món. Ho dic en primera persona perquè ho visc diàriament. Ara bé, si confesses que vas a missa cada dia, llavors la normalitat s’esvaeix. En lloc d’això, ens trobem amb reaccions d’incomprensió, i amb mític comentari: ‘Però si ja hi vas diumenge!’ Una frase que, personalment, em diu bastant sovint el meu entorn.

La realitat és que no assisteixo a L’Eucaristia diària per complir ni per costum. Hi vaig perquè s’ha convertit en una necessitat vital de plenitud per a mi. Enmig d’una quotidianitat del meu dia a dia en què tot corre massa de pressa, feina, el soroll constant i les pantalles, la missa diària és el meu oasi de pau. Sovint pensem que la missa entre setmana és una pràctica reservada a la gent gran que disposa de més temps lliure. Tanmateix, crec que la realitat és totalment contrària: som precisament els joves els qui d’alguna manera més ho necessitem.

Per a mi, és el meu moment en què desconnecto de l’exterior per connectar-me amb el meu interior. Allà sento la paraula de Déu que, en tantes ocasions, m’ha sostingut i m’ha donat forces en els meus dies febles. No vol dir que no gaudeixi dels meus moments d’oci, i tant!, però he après a anteposar la meva salut espiritual a qualsevol altra activitat que potser i gairebé estic segura que no m’ompliria el mateix.

A tots els joves que em llegiu i que sentiu que la fe de diumenge a diumenge se us queda curta: endavant! No és una rutina avorrida, és el millor entrenament per mantenir el cor despert i l’esperit viu. Si entrenem el cos cada dia, per què no hauríem d’alimentar l’ànima? Us asseguro, des de la meva experiència, que val molt la pena.