El divendres 6 de febrer Victòria Molins, educadora, filòsofa, escriptora i religiosa teresiana, coneguda per la seva visió transformadora de l’acció social, serà investida com a doctora Honoris Causa, a proposta de la Facultat d’Educació Social i Treball Social (FESTS) Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull (URL). L’acte se celebrarà a les 12 h a l’Aula Magna de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL (C. Santaló, 37. Barcelona).
L’obertura de l’acte correrà a càrrec del rector de la URL, Josep M. Garrell, i Òscar Mateos, vicedegà de Recerca i Relacions Internacionals de la FESTS Pere Tarrés-URL, serà l’encarregat de glossar els mèrits de l’homenatjada.
Des de fa més de 20 anys, Victòria Molins està dedicada a les persones més desafavorides al barri del Raval, des d’on ha participat o ha impulsat diversos projectes d’acompanyament a persones amb VIH, persones al carrer, persones a la presó i persones immigrades, a partir d’un carisma molt especial que ella mateixa ha anomenat com “la mística del carrer”, és a dir, viure la fe a través de les persones del Quart món, “els abandonats per una societat de l’opulència”. El seu testimoni personal i literari, la seva tasca social, així com el seu compromís l’han convertit en referent per a l’acció social a Catalunya, motiu pel qual la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés va decidir proposar-la com a doctora Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull.
Maria Victòria Molinsés és religiosa de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, docent, escriptora i ha dedicat tota la seva vida a les persones més desafavorides de l’Àfrica Subsahariana, l’Amèrica Llatina i del barri El Raval (Barcelona), on resideix des de fa més de 20 anys. Setmanalment col·labora a Catalunya Cristiana. Aquest és el darrer article publicat:
L’empatia que porta la pau: posar-se en el lloc de l’altre
Les festes de Nadal estaven encara en el record de tots; els nens podien gaudir d’un dia de vacances per estrenar les joguines que els Reis els havien deixat i els adults es preparaven per emprendre la vida normal, la feina de cada dia. I de cop i volta, la notícia del país veí, França: «Dos homes armats han entrat a l’edifici de la revista Charlie Hebdo i han disparat fins a una trentena de trets.»
Tots vam quedar esgarrifats amb el fet i amb les imatges que algú va agafar amb el seu mòbil des d’una terrassa. Deixant de banda el tema fonamental de la llibertat d’expressió i també les diferents opinions sobre el sentit de l’humor que pot ofendre algun sector religiós, mai no es podrà justificar una mort en nom de Déu.
Avui m’agradaria portar aquí l’exemple del barri del Raval tantes vegades menystingut. La convivència pacífica que hi ha entre les diferents religions que es practiquen al meu barri és un veritable model que té moments puntuals més visibles i d’altres que informen del dia a dia.
Dues petites anècdotes per explicar-ho i per ser fidel al meu estil narratiu.
Estem en una celebració de l’arxiprestat i a mi em toca comentar una paràbola al meu grup, la del bon pastor. La trobada es fa al carrer. Des del primer moment havia vist que s’acostava un marrec que conec molt i que sé que és de religió musulmana. Enfilat en una paperera dels jardins on estàvem, escoltava amb molta atenció durant tota l’estona. En acabar, i quan el grup ja s’havia dispersat, se m’acosta i em diu: «És molt bonica aquesta història. A mi no me l’havien explicada mai. Però jo també sé històries molt maques de l’Alcorà.» «I tant», li vaig dir, «m’ho imagino». Va ser aleshores quan em va sorprendre amb la saviesa dels infants: «Però, de Déu només n’hi ha un, i és el mateix, oi? Per això em quedo amb aquesta història que m’agrada molt. Bon Pastor, un nom més per a Al·là.»
La segona anècdota és contraposada a aquesta tendresa dels infants oberts a la veritat sigui on sigui. Estem al metro i un immigrant amb aspecte del nord d’Àfrica entra al vagó on jo estic asseguda en un dels seients encarats que tenen alguns d’aquests vehicles. Comença la seva típica explicació que és millor demanar que robar, etc. Una dona que tinc al davant l’increpa i quan el captaire s’ha escapolit fent-li a la dona un gest una mica lleig, continua renegant de la seva presència i de la seva religió… Jo vaig gosar dir-li només una frase molt senzilla que sovint em dic a mi mateixa: «I si fos el teu pare?» Es va fer un silenci que no vaig saber interpretar…
