És Jesús qui ho diu i aquesta és la promesa. Sembla estrany que, en temps de tanta indiferència religiosa, arribi al cor de la nostra existència una notícia sobre el més enllà. I, amb tot, és possible. L’ésser humà pot veure com es manifesta Déu tot superant la visió de l’espai, del temps i de les precàries condicions humanes, també de les més inhumanes, tot i que no ho sembli, especialment quan el món ho viu amb tanta vehemència per causa de les guerres. El més enllà ja és present en el més ençà, i ho pot captar la fe.

El marc no és fàcil, com tampoc no ho són els ambients en què ens movem els cristians si volem ser testimonis de Crist ressuscitat i comunicadors d’esperança. Tampoc no resulta fàcil l’adhesió incondicional a Jesús. En aquesta ocasió —la mort de Llàtzer— no només es presenta com a font de vida, sinó com la Vida mateixa: “Jo som la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més.” Com a Marta, ens diu: “Ho creus, això?” (Jn 11,26).

Així ens arriba el coneixement del Déu de la vida, a través del seu amor incondicional, tal com l’hem rebut de Jesús en la seva entrega més radical. Per tant, no podem separar l’amor de la fe i de l’esperança. S’interrelacionen i són la mateixa expressió de la vida cristiana oberta a Déu. Hem de saber fer l’anunci. Pensem en les paraules de sant Agustí: “Tot el que expliqueu, feu-ho de manera que el qui us escolti, tot escoltant, cregui; tot creient, esperi; tot esperant, estimi.” En qualsevol cas, serà bo recórrer a la virtut de l’esperança com a eix entre la fe i la caritat, ja que l’esperança també ens projecta cap a la glòria de Déu.