Tenim una crisi de natalitat sense precedents en temps de pau, especialment a Espanya, que se situa com a segon país amb menor taxa de fertilitat d’Europa, després de Malta. Al mateix temps, el 2024 es va batre el rècord d’avortaments (106.173).
Sobre quines són les causes de l’absència de nens, cada vegada més perceptible al carrer, en trobem de naturalesa diversa. D’una banda, el context no ajuda. Els nostres joves ho tenen més difícil que, potser, ho va tenir la generació boomer: problemes creixents d’accés a l’habitatge amb polítiques erràtiques, precarietat laboral (temporalitat, salaris baixos…) i atur (Espanya té el tercer major atur juvenil d’Europa: el 23,6% a finals de, 2025, segons Eurostat). De l’altra, també els valors de més joves són diferents dels d’aquella generació: carpe diem, viatjar i “viure la vida”. Pensen en el curt termini, excepte quan s’han de buscar bitllets d’avió d’oferta a un any vista a qualsevol destí instagramejable o al macroconcert del cantant de moda. Prioritzen fugida, avorriment, evasió, i eludeixen el que és més estructural. Prefereixen allò líquid, com també passa en les seves relacions sentimentals, perdudes en la “guerra de sexes”, en l’egoisme i l’individualisme. Estalviar, conformar-se amb menys o passar-ne alguna de magra per a poder comprar un habitatge (des de 2007 ha baixat un 7% el nombre de famílies que viuen a casa dels pares), o casar-se (el 2024 es van celebrar 60.000 matrimonis menys que el 1960 en un país amb 18 milions de persones més) i, en fi, formar una família i tenir fills, no sembla que estigui entre els seus plans. Cal tenir en compte una dada: acadèmicament s’ha demostrat la relació entre l’augment de criatures i la taxa de matrimonis i d’habitatges en propietat, com mostren Melissa Kearney i Lisa Dettling, dues investigadores estatunidenques de la Universitat de Notre Dame i de la Reserva Federal, respectivament.
Tenir fills és un acte de generositat —ara som “nosaltres” i no només “jo”—, de solidaritat amb la humanitat —perpetuació de la cultura i de l’espècie—, un acte de confiança en la llibertat humana —els tenim perquè es facin persones i contribueixin a la societat— i un acte de realització personal —jo també he estat fill—. Els fills, de la seva banda, agraeixen la seva existència, créixer amb els seus germans i ser acollits a la seva família, que mai els hauria de fallar. Tampoc la comunitat, que se n’hauria d’alegrar, enlloc de dificultar-ho o menystenir-ho, com sentim i veiem sovint entre governants i mitjans de comunicació: “Perquè un nen ens és nascut, fill ens és donat” (Isaïes 9:6).
La buidor de no voler tenir fills, més enllà, és clar, dels ordenats, que hi renuncien per a pasturar el poble de Déu, no la poden omplir els gats i gossos passejats en cotxets, dels que es pretén ser-ne els “pares”. La criança dels fills és l’experiència més intensa de la vida, que ens ajuda a portar una vida virtuosa. Gairebé ningú es penedeix d’haver tingut fills; però sí que n’hi ha molts més que se’n penedeixen de no haver-los tingut. Aguaita a la cantonada la soledat, que no pot omplir el pretensiós Estat Social que, evidentment, aviat ni tant sols podrà fer front al sistema de pensions. Els fills ajuden els pares i les mares a buscar-se millor la vida, i els hi donen un propòsit de vida: una raó inqüestionable per a aixecar-te cada matí i enfrontar-te al món. És el més meravellós del món i és per sempre. Mai no trobareu el moment, però no us ho perdeu!
