La mirada dels petits instintivament es fixa en el pessebre. Amb la seva innocència se senten atrets per les figuretes que van cap a Betlem. Què pensen quan contemplen embadalits el Nen de l’establia? Potser “pensar” no és el verb que aquí més s’escau. Ells més aviat s’admiren. S’adonen que s’assemblen a l’Infant de la menjadora: la mateixa vulnerabilitat, la mateixa carn necessitada d’escalf, aliment i protecció… D’entrada potser no hi veuen Déu, però saben que aquell que, d’una banda, és ben bé com ells, alhora és un Nen diferent de tota la resta.
La religiositat natural du l’home a guaitar el cel, l’empeny a pujar-hi, a fer tot el possible per assolir les inaccessibles altures divines. Prova de guanyar-se Déu, i per a tal fi no estalvia esforços ni mèrits (el combat contra un mateix, el compliment dels preceptes, la participació a les cerimònies…). A les persones religioses tot això els surt del cor, i està molt bé, perquè manifesten un profund desig de salvació. Però amb Jesús tot es capgira. No ens demana que pugem fins on Ell s’està, sinó que és Ell qui decideix baixar fins on som nosaltres; més encara, es fa un de nosaltres. El Déu cristià no és cap esperit que es disfressa d’home sense deixar-se afectar per res; el nostre Déu és de carn, de la carn de Maria i, per tant, de la nostra. Sap què és una carícia i un petó, experimenta el fred i la gana, el dolor i el patiment, i finalment la mort. Per això ens pot ressuscitar amb Ell.
Els nens no saben teologia, però s’admiren i confien que l’altre els estima. I és això el que ens demana Jesús. És tan senzill que ens resulta difícil. Aquest Nadal davant del Nen de l’establia, demanem-li d’assemblar-nos cada dia més a Ell. Bon Nadal a tothom!
