Diumenge al matí, segons narra l’evangelista Joan, Maria Magdalena s’atansa al sepulcre. Després de veure la pedra enretirada, Maria surt corrents a buscar Pere i el deixeble estimat, que s’hi personen. Tot seguit, el focus retorna a ella i, del desconcert inicial, Maria passa a sentir el dol de la pèrdua. I és en aquest punt, que mira dins el sepulcre i hi veu dos àngels. Aquí s’enceta un diàleg amb ells que li pregunten el motiu del plor. La seva resposta mostra la preocupació per no saber on és el cos de Jesús, reflectint així que encara no ha comprès que ha ressuscitat.

I és que la resurrecció no apareix narrada, sinó tan sols apuntada a través de les seves conseqüències: la pedra moguda, el mocador, el llençol d’amortallar, l’absència del cadàver, accentuant i preservant el seu caràcter inefable. És en aquest moment que Jesús apareix en escena, tot i que l’evangelista explicita que ella no el reconeix, sinó que el confon amb l’hortolà (Jn 20,15) que s’encarrega de l’hort on es troba el sepulcre (Jn 19,41). De nou, la pregunta sobre el plor entra en escena, reforçant la idea de no saber qui és; de veure’l i no reconèixer-lo. Però tot canvia en sentir com pronuncia el seu nom.

És la crida i la revelació que Jesús fa d’ell mateix el que provoca el reconeixement. Maria pren consciència de qui té al davant: Jesús és viu! I és fruit d’aquesta experiència del Jesús ressuscitat, que s’arrelarà el seu testimoniatge.