Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu. Què deu ser això de reunir tresors per a ell mateix? Certament qui acumula béns d’aquest món reuneix tresors per a ell mateix: diners, cases, possessions, fins i tot el fruit abundant d’unes collites. Però acumula també tresors per a ell mateix qui acumula fama, prestigi o, fins i tot, saber, ciència i saber només per a ell mateix, sense cap ànim de compartir allò que fa, sap o el distingeix dels altres. Finalment, acumula per a si mateix qui creu que pot viure la seva vida i el seu temps només dedicant-los a si mateix. I, aquests darrers són els pitjors dels qui reuneixen tresors sense fer-se rics als ulls de Déu. Per què? Perquè aquests només estan preocupats per ells mateixos i d’ells mateixos. Tot el centre del seu caminar per aquest món es resumeix en el seu propi jo. I qui viu egocèntricament, centrat només en ell mateix, tot i que es pensi que viu i que acumula la millor de les riqueses, de fet, és mort als ulls de Déu i de tots.
La vida és relació, amor, donació. Només es viu si es viu per a l’altre, si es viu donant-se. Per això, qui viu per a si no viu. Viu falsament. No acumula res ni davant Déu ni davant dels altres ni, de fet, davant d’ell mateix. Es mereix el retret de Déu a l’home de la paràbola de l’Evangeli d’avui: “Vas errat!” Tant de bo qui viu centrat en ell mateix pugui escoltar aquesta paraula de Déu: “Vas errat!” Dic tant de bo, perquè si un viu per a si mateix difícilment està obert a sentir una paraula que no vingui d’ell… I, en canvi, és la paraula més important que pot sentir en la seva vida. Una paraula que, venint de Déu, és l’única que pot esquerdar la duresa del seu cor. I com n’és, de necessari, que un cor així es trenqui! Sense aquesta escletxa oberta a l’escolta de la paraula de Déu, és gairebé impossible començar a acumular tresors per a Déu: fer-se ric als seus ulls. Per això, aquesta actitud de tancament sobre un mateix, aquesta actitud autoreferencial, és la més contrària a una vida que vulgui dir-se religiosa, de pietat, en poques paraules, evangèlica, pròpia d’aquelles i aquells que volen seguir Jesús i es defineixen com a deixebles seus.
Fer-se ric als ulls de Déu vol dir, en poques paraules, tenir el cor ben obert al Senyor i als germans, a l’escolta de la seva paraula i a la de les seves necessitats. Perquè aquesta obertura del cor és signe de confiança i d’esperança en l’acció que Déu realitza enmig nostre i a través nostre. Aquesta és la riquesa que ens fa veritables seguidors del Crist.
