Els afortunats habitants del nord global que hem tingut l’oportunitat de gaudir de vacances tornem a la normalitat, reconeixent el privilegi del descans i també el privilegi del treball. Però jo em pregunto quina és la normalitat que vivim i a la qual tornem? Jo no vull “tornar a la normalitat” de poders que aniquilen pobles sencers matant nens innocents davant la indiferència del món, no vull tornar a la normalitat de discursos d’odi que polaritzen i enfronten, no vull tornar a la normalitat d’incendis que destrueixen ecosistemes sencers fent desaparèixer la riquesa de la creació. No. No vull naturalitzar que joves i no tan joves no poden accedir a un habitatge per molt que tinguin una feina estable. No vull naturalitzar el discurs que “res no es pot fer”. En aquest mes en el qual ens omplim de propòsits d’inici de curs, el meu propòsit és no col·laborar amb aquesta “normalitat”. Com a seguidors de Jesús de Natzaret, profeta de la pau, els cristians podem proposar-nos fer realitat una miqueta del que diu Isaïes (capítol 2) convertint les espases en arades, l’odi en fraternitat i cures, l’ambició en solidaritat i justícia. Entre els nostres propòsits de la tornada a la normalitat, tant de bo incloguem aquells que construeixen camins alternatius a la impotència imperant. Camins que sostinguin i esperonin la vida i la pau.