Cada ésser viu pot esdevenir una poderosa font d’alegria i també de salut. Els estudis són clars: acariciar un animal de companyia redueix els nivells de cortisol, l’hormona de l’estrès, augmenta la producció d’endorfines i pot millorar la memòria i la motricitat. A més, ajuda a pal·liar la sensació d’aïllament i de soledat, trenca la monotonia del dia a dia i fomenta la comunicació.

En l’àmbit de la gent gran, la teràpia assistida amb animals s’ha consolidat com una eina complementària amb beneficis reals i mesurables. Per parlar d’aquesta pràctica i de com s’aplica de manera professional i personalitzada a les residències, el mes de desembre el programa El Matí de Ràdio Estel va entrevistar Dacha Jiménez, directora general del Grup Bastón de Oro, una entitat que aposta fermament per aquest tipus de teràpies dins del seu model d’atenció centrada en la persona.

La teràpia assistida amb animals genera molta alegria entre la gent gran. Per què vau decidir apostar-hi de manera clara al Grup Bastón de Oro?

Aquesta aposta forma part del nostre pla de treball i dels nostres objectius terapèutics com a grup. Però abans m’agradaria fer un aclariment important: les teràpies assistides amb animals són intervencions molt planificades i estructurades. No és que una mascota vingui a la residència de manera espontània per jugar i prou, que és una idea que de vegades té la gent. No és tan senzill. Es tracta d’una intervenció professional, amb uns objectius concrets i una metodologia definida. És molt important posar el focus en el fet que es tracta d’una pràctica professional. Hi ha una part tècnica molt rellevant al darrere i treballem amb objectius clínics, educatius i socials. Els animals que hi participen no són mascotes de la residència, i aquest matís és clau per entendre com funciona realment la teràpia.

És un bon aclariment, perquè sovint quan es parla de “teràpia canina” no es comprèn realment què significa.

Exacte. És una teràpia que pot formar part de les activitats del centre. Ens ajuda en molts àmbits: en casos de deteriorament cognitiu, com l’Alzheimer, o en altres situacions molt diverses, que varien segons els objectius que té cada persona. De fet, el treball és molt personalitzat. Hi participen el terapeuta, l’educador del gos i els professionals del centre, i conjuntament s’unifica un pla d’actuació per a cada resident.

Per exemple, a alguns els va especialment bé a nivell de motricitat, perquè els ajuda a regular i mantenir la mobilitat; a d’altres els ajuda sobretot a reduir l’estrès, a millorar l’estat d’ànim i la qualitat de vida. No hi ha mai un grup homogeni on tothom fa el mateix.

En el cas de Los Tilos, un equip extern especialitzat en teràpia canina ve a la residència un cop a la setmana. Els professionals són tècnics titulats en teràpia assistida amb gossos, i els animals conviuen amb el seu educador. No són gossos qualssevol: viuen, aprenen i treballen amb els seus educadors, i formen un binomi molt consolidat.

Aquest vincle tan estret entre el gos i el seu educador és clau perquè la teràpia funcioni?

Sí, és molt important. Normalment són gossos molt tranquils, sovint ja d’una certa edat, amb un caràcter molt estable i educat. És una qüestió de temperament, no només de raça. Abans s’utilitzaven molt races com els golden retriever, però avui dia hi ha més varietat. També hi ha una tendència a treballar amb gossos que provenen de gosseres. Poden ser de mida més gran o més petita, però sempre amb un criteri molt clar de caràcter i formació.

A banda dels gossos, amb quins altres animals es poden fer teràpies assistides?

També fem equinoteràpia, teràpia amb cavalls. No es fa dins la residència, però tenim un centre a Sant Boi on fa més de 20 anys que la duem a terme; som pioners en aquest àmbit. Disposem d’un espai exterior amb sorra, tancat i amb rampes especials perquè persones amb discapacitat puguin pujar al cavall. Treballem sobretot patologies neuromotores, l’equilibri, el to muscular… és una teràpia molt enfocada a l’àmbit físic i motriu. També existeixen teràpies amb altres animals com ocells o conills.

Els resultats d’aquestes teràpies són visibles? Es noten millores concretes?

Sí, molt clarament. De fet, els resultats ja es poden observar després de cada sessió, i si fas una valoració en períodes més llargs, com trimestrals, els canvis encara són més evidents. En casos de deteriorament cognitiu, per exemple, moltes persones recuperen paraules que habitualment no utilitzen o records del passat. Has de tenir en compte que la majoria han tingut animals al llarg de la seva vida, i això els desperta una memòria emocional molt potent.

D’altra banda, hi ha una cosa que és inqüestionable: els somriures. Durant les sessions amb els gossos, veus expressions de tendresa i una capacitat de comunicació que no apareixen en altres moments del dia. És realment impressionant.

A tots ens agrada que ens trenquin la rutina amb una alegria, oi?

Totalment. Molts dels residents esperen amb ganes els dies de teràpia canina. A més, els acompanyen i els fan sentir útils i implicats, i això, per a nosaltres, té un valor immens. És tant l’èxit que fins i tot algú ens ha demanat de tenir un gos a la residència, però hi ha un tema sanitari i de convivència molt delicat. Som una institució que es basa en el respecte, i el respecte implica entendre que la meva llibertat acaba on comença la de l’altre. Hi ha persones a qui no els agraden els gossos, i això també s’ha de respectar.