Reconec que pertanyo a una generació a qui les sotanes espanten. Espanten perquè les tenim associades al nacionalcatolicisme. Espanten perquè per a nosaltres estan vinculades no pas al servei, sinó al poder. I al poder més clerical. Espanten perquè sembla que fem el camí del Concili cap enrere i no cap endavant. I espanten perquè per molt que parlem de sinodalitat i de comunitat, no sembla que els preveres amics de les sotanes ho siguin gaire també del Concili Vaticà II i del papa Francesc.
Però és cert que potser tot plegat tingui per als ordenats de fa poc que se la posen un significat molt divers. Potser de resistència al laïcisme, potser d’una espiritualitat diferent a la nostra, potser de cos clerical cohesionador o de reclam vocacional… O senzillament es tracta de la reacció d’una generació respecte de l’anterior. De fet no ho sé. Mai no n’he parlat amb ells. Segurament perquè em sap greu reconèixer que un vestit desvetlli en mi tants prejudicis, com els deu desvetllar per cert en alguns empleats de la Sagrada Família, que en el comiat del bisbe Sergi van obligar una bona amiga —i venerable, amb els seus 70 anys— a comprar-se una samarreta perquè els va semblar que la que portava (màniga japonesa) podia incitar a no-sé-què.
Tot plegat potser no té gaire importància si llegim amb atenció les lectures d’avui, però.
Pau, en la carta als Filipencs parla d’unitat en Jesucrist. Unitat que no està renyida amb la diversitat: “units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts”. Res de rivalitat, res de vanaglòria. Pau, en aquest himne tan significatiu litúrgicament que el llegim cada dissabte a les primeres vespres de diumenge, subratlla l’obediència de Jesucrist —i amb ell de tots nosaltres— al Pare. Una obediència en què el que compta és el servei de debò, sense fer gala de poder, i l’estimació fins a la mort.
I aquest és també el fil conductor del fragment de l’evangeli de Mateu que llegim avui. No es tracta d’ideologies, ni de vestits, ni de principis. Es tracta d’anar a la vinya, que és una altra manera de descriure la vida segons els paràmetres del Regne de Déu, segons la voluntat del Pare. És el mateix fil del bon samarità: aprendre a veure les persones i les seves necessitats i a fer-los costat quan cal per davant de les obligacions que ens hem teixit, de la nostra ideologia i d’allò que pensem que és la nostra vocació personal. La realitat del patiment sempre desborda els nostres esquemes. I no té gaire importància si ets laica o prevere, religiós o diaca. Si vas sense mànigues o amb sotana.
Arribats en aquest punt, tant se val si som progres o carques. Ja ho diu l’Evangeli: aquells de qui ens sentim moralment superiors, publicans i prostitutes (o indepes o constitucionalistes, comunistes o de Vox…) ens passen molt sovint per davant. Per sort, Déu ens estima amb les nostres contradiccions i imperfeccions. La vida real és el lloc de la fe. No només la litúrgia, les paraules o els signes.
