Avui el silenci és un tema molt buscat: es parla molt de silenci, quan valdria més viure’l. En moltes tècniques de pacificació també hi entra fer silenci. Alguns busquen un silenci buit, com proposen certes formes orientals d’espiritualitat. El perill del silenci és veure’l com una cosa material, fer silenci per ell mateix, com a fruit del meu esforç. Es pot fer molt de silenci i pensar només amb un mateix: això no és fer silenci.
Si ens centrem en el silenci en les nostres celebracions litúrgiques, recordem un adagi medieval: “El silenci és una bonica cerimònia” (Silentium pulchrerrima caeremonia), ja que, com escriu sant Joan Crisòstom, “Allà a on hi ha els Misteris [la Litúrgia], cal fer molt de silenci” (cf. De Baptismo 49, 372). En una enquesta d’Alemanya, el 46% dels enquestats desitjaven més silenci a les eucaristies. El 60% entre joves de 20-40 anys; i disminuïa entre els de més de 60 anys. Cal avui una mistagògia del “silenci”, com de tota la celebració. Cal omplir o habitar els silencis per fer-los fecunds. Més que un “silenci sagrat” és un silenci “obert al sagrat”. Avui “fer silenci” comporta una certa “resistència” a la consumició de paraules, de presses de moltes eucaristies, ja que el silenci és gratuït.
Es tracta de convidar les nostres assemblees litúrgiques a fer silenci, per anar a fons i no quedar-se en la superfície de la celebració. Per això el Missal, en la seva tercera edició, recull disset moments de silenci, encara que no tots tenen la mateixa importància i durada. Aquests diversos moments de silenci es podrien agrupar així: de recolliment (entrada i sortida de la celebració); d’apropiació (acte penitencial, oració col·lecta i Pregària Universal); meditatiu (entre lectures, després de l’Evangeli i de l’homilia) i d’adoració (després de la comunió). Es tracta del que diu el verset 2 del Salm 65 (64), segons la versió masorètica: “Per a Vós, el silenci és una lloança.”
Un senzill exemple, explicat pel P. Dominique-Marie Dauzet, en la sessió anual de formació de “Servants d’autel” de 2023, a París.
“L’estiu passat, en una parròquia de la regió de Vichy, vaig viure una escena curiosa, que no havia vist mai en la meva vida en una parròquia. Havia entrat a la sagristia per demanar poder concelebrar. La sagristia estava plena d’escolans que es revestien, preparaven els cirials i es repartien les funcions, mentre reien. Pocs minuts abans del començament de la missa, tal vegada cinc minuts sencers, el mossèn que anava a presidir, va dir: ‘Preparem els nostres cors’. Va ajuntar les mans, va tancar els ulls i es va posar a pregar en silenci. Els escolans, grans i petits, es van disposar, en silenci, en ordre processional. Vaig veure aquesta escena amb emoció: tots també van tancar els ulls. I van entrar tranquil·lament a l’església i a la celebració. I puc dir que, durant tota la missa, aquests joves escolans van estar atents a la celebració, pregant i actuant, preparats pel seu mossèn. La litúrgia es va celebrar amb perfecció.”
