Diumenge 20 de juliol, la diòcesi de Barcelona va viure un esdeveniment extraordinari a la basílica de la Sagrada Família. El cardenal Omella va ordenar sacerdots set joves d’entre 27 i 32 anys. La diòcesi es va vestir de festa davant d’aquest gran esdeveniment, que omple d’esperança l’Església de Barcelona.

Set joves, madurs i decidits, han fet un pas endavant dient “sí” al projecte de Déu a les seves vides. Valents, preparats i ferms, inicien el ministeri en una Barcelona profundament secularitzada, on molts viuen al marge de Déu.

El seu testimoni, lluminós enmig del món, revela que Déu continua actuant en la penombra de molts cors. Aquests nous sacerdots, provinents de diferents parròquies i moviments, han estat capaços d’escoltar una crida que va despertar en ells una inquietud profunda. S’han deixat commoure per una experiència que ho transforma tot: la trobada amb Jesús viu, que continua cridant i cercant col·laboradors.

Vivim temps en els quals molts se senten sols, i el silenci de Déu pot semblar insuportable. Però Ell veu i escolta. Coneix els anhels més profunds del cor humà i, quan entrem en sintonia amb Ell, obre horitzons nous

Com en el desert, davant Moisès, Déu continua sentint el clam del seu poble. També avui crida homes disposats a secundar el seu pla diví. Escolta la súplica de tants creients que, enmig del desànim, continuen esperant.

Aquests set nous sacerdots són enviats a guarir cors ferits, a acompanyar el qui pateix, a anunciar que Déu és a prop. Si per a la diòcesi aquest esdeveniment és motiu d’alegria, també ho és per a tot el Poble de Déu. Perquè el clam ha estat escoltat. Perquè el Senyor de la història, sobirà de les ànimes, continua donant-nos l’aliment de la seva vida.

L’Esperit Sant —força silenciosa però real— sosté l’Església enmig dels seus vaivens i reptes. És el seu alè vital, necessari perquè continuï sent en el món font d’aigua viva.

Aquests set joves, un dia, van gosar obrir-se al do. Amb la força que ve de l’alt, van pregar, es van formar i van caminar a contracorrent. Avui, en els seus testimonis, parlen de llibertat, de servei, d’unió profunda amb la voluntat d’Aquell que els va cridar. Desitgen que l’Església sigui una família. Volen escoltar, acompanyar, servir. I en els seus rostres, tant com en les seves paraules, es reflecteix l’alegria. Són feliços!

Són el fruit d’un “sí” valent i d’un camí llarg de discerniment i entrega. Des d’ara, formen part de la gran família que és l’Església, amb la vida sacramental com a eix del seu sacerdoci, i l’Eucaristia com a cimera de la seva fe.

Missatge a set ordenats

Xavier Campmany

Amb només 27 anys, afirmes amb rotunditat que ser sacerdot és una provocació. És una frase valenta i necessària en una societat adormida i allunyada de Déu. Per provocar, com ho fas tu, es requereix claredat, llibertat interior i fermesa per sortir dels estereotips, les etiquetes i les ideologies. Provocar és interpel·lar el distret, despertar el que viu adormit en la tebior. És trencar motlles, sortir de la zona de confort i gosar viure sense por, amb radicalitat evangèlica. Viure ancorat en la certesa que Déu és amor i ho sosté tot, dona sentit a cada entrega, cada gest, cada dia. Per això val la pena viure, estimar i donar-ho tot. La nostra petitesa, als ulls de Déu, esdevé fortalesa. El teu “sí”, Xavier, és l’inici d’una història d’amor bonica en el cor de l’Església.

Javier Casals

Dius amb senzillesa: “Em sento cridat a celebrar amb fe viva els sagraments.” Quina afirmació tan bonica! Els sagraments són al cor de la vida eclesial i del sacerdoci ministerial. Recordar la seva importància és reconèixer la nostra indigència i la necessitat de la gràcia que Déu ens dona a través d’ells.

La unció oferta a un malalt és bàlsam i tendresa. El sagrament de la reconciliació és la trobada amb un Déu que no trenca, sinó que guareix amb misericòrdia i obre un camí de retorn a la llar… i també al propi cor. I al centre de tot hi ha l’Eucaristia: en ella et configures amb Crist, i Ell es converteix en pa viu a través de les teves mans. Com a sacerdot, repartiràs aquest Pa que ens alimenta, que ens uneix, que dona sentit a la nostra fe.

Santiago Claret

Afirmes amb força que dir sí implica un canvi radical, un camí a contracorrent. La teva decisió reflecteix una fe viva, que no té por de trencar amb la cultura dominant del benestar i la comoditat. Has sortit d’allò establert, de la rutina, per anar més enllà dels teus propis límits. Saps que cal lluitar, però no estàs sol. Al camp de batalla, fins i tot en la foscor, Déu és el teu millor aliat.

La pregària serà la teva brúixola. Ella sostè, purifica, orienta. En la intimitat amb Déu creixeràs, i des d’aquesta complicitat amb Ell vindrà la teva força. Aquesta és la clau de tota fecunditat apostòlica.

David Lucena

El teu “sí” és un acte de llibertar profunda: has posat Déu per sobre de tot. Ho expresses des d’una mística serena, madura i realista. Descobrir allò essencial ens canvia la vida. Allò prioritari (el que té un valor absolut) il·lumina el camí.

Sí, Déu omple el cor i ens dona valor per llançar-nos, no al buit, sinó a les seves mans. Quan un salta amb la certesa que forma part d’un projecte volgut per Déu, mai no està perdut.

Déu és la font de l’alegria autèntica, i tu, David, estàs cridat a comunicar-la. Com va dir sant Pau: “Tot ho considero escòria, amb tal de guanyar Crist.”

Joan Piñol

Has recordat una gran veritat recollint la frase de sant Joan Maria Vianney, el rector d’Ars: “Sense sacerdot no hi ha Eucaristia, i sense Eucaristia no hi ha Església.” És una afirmació teològicament profunda, que toca el nucli mateix de la vocació sacerdotal. L’Eucaristia ens santifica en comunió profunda amb l’Església. És don immens, misteri central, font inesgotable.

Potser immerescut, el sacerdoci ens configura amb Crist i ens fa actuar en el seu nom, sostenir a les nostres mans el seu Cos. Participar d’aquest acte sublim ens exigeix unir estretament sacerdoci, Eucaristia i Església. Són les tres columnes de la teva espiritualitat sacerdotal. A cada consagració, la gràcia de Déu es vessa com una catarata sobre el seu poble.

Guillem Lisicic

“La llibertat divina i la llibertat humana es conjuminen en el cor de Déu.” Quina afirmació tan lluminosa i profunda. Has tocat el nucli de l’existència humana: som creats per a la llibertat, i ella es troba amb la seva plenitud al cor de Déu.

Llibertat i paternitat són dues dimensions essencials del teu ministeri. No hi ha vocació sense llibertat. I no hi ha fecunditat sense paternitat. Un sacerdot lliure i amb sentit profund de paternitat esdevé pastor, formador de comunitat, servidor incansable. I això demana escolta, temps, silenci, paciència i tendresa. Ser pare és estimar fins al cansament. És donar la vida pels fills que Déu ha confiat a la teva cura.

Que la Santíssima Trinitat corini el teu sacerdoci amb el foc de l’Esperit. Amb ella al teu cor, Guillem, seràs un veritable pare per a molts. I quants fills perduts t’estan esperant!

Pablo Jesús Jorge Díaz

Què bonic que els teus dos noms recullin el Senyor Jesús i el seu gran apòstol, el viatger incansable!

Vingut de les illes, has navegat (com sant Pau) no només pel mar, sinó també per vents i marees interiors. I tot i així, no vas perdre de vista la teva estrella del nord. Jesús t’ha donat la seva llum, i tu vols portar la seva presència al món. Vols “fer del món una família, i de cada llar, un Natzaret”.

Pot haver-hi una missió més bonica? Tots anhelem una llar: un lloc on ser estimats, on estimar, créixer i compartir la vida i la fe. El món, ferit i fred, necessita caliu de llar. I l‘Església està cridada a ser mare i casa. Que aquesta aspiració et guiï i et sostingui. Que cada parròquia on serveixis esdevingui una llar, i cada comunitat que pastoregis, una veritable família de Jesús. La Sagrada Família t’inspirarà a cada pas del camí.