En el cor d’aquest llibre profètic, s’hi troben els Càntics del Servent de Jahvè. Aquests es troben de manera desconnectada en la part central del llibre que es va escriure durant la segona meitat del segle VI aC de la mà de qui s’ha anomenat el Deuteroisaïes. La figura del servent apareix dibuixada progressivament en els textos: la presentació per part de Jahvè del servent i la seva missió (Is 42,1-9), la declaració del mateix servent (Is 49,1-6) que és presentat com a instrument catalitzador del projecte de Déu, la revelació de com la missió no és aliena al sofriment, així com la confiança dipositada en Jahvè (Is 50,4-9) i, per acabar, el darrer dels càntics, en què el sofriment i el càstig del servent estan emmarcats per la seva glorificació (Is 52,13-53,12).

En els càntics trobem l’ús dels verbs en singular i en plural per referir-se a la seva figura. Això ha fet plantejar que el servent tingui una doble referència: una de col·lectiva, sent la imatge del poble d’Israel, i una d’individual, a voltes identificada amb el mateix profeta. D’aquesta manera, la missió del servent, la seva crida, patiment i glorificació queden entrellaçades amb la pròpia experiència del poble. Tot i això, el misteri que envolta la seva figura, el fet que no hi hagi cap element clar identificador més enllà dels suggeriments de connexió, va fer que es relacionés amb la figura del Messies. L’esperança de la seva vinguda es va veure materialitzada amb Jesús, identificat amb el Servent. Llegint els càntics, la connexió es fa evident, ressonant en cada verset l’experiència de salvació.

“El meu servent triomfarà, serà enlairat, enaltit, posat molt amunt” (Is 52,13).