Nascut en una família noble i influent del nord d’Itàlia (el seu oncle matern va ser el papa Pius IV), amb només 22 anys, i sent encara laic, va ser creat cardenal. Aquest havia de ser tan sols un càrrec honorífic, però el jove Carles va fer un procés personal d’aprofundiment en la fe, va sentir la crida al sacerdoci i va ser ordenat prevere. Temps després, va ser nomenat arquebisbe de Milà i hi va anar a viure, cosa que no havien fet gaires dels seus predecessors. La renovació de la vida diocesana va consistir a millorar la
formació dels futurs sacerdots amb l’obertura de seminaris, combatre la laxitud moral d’alguns capellans, la realització de visites pastorals freqüents per tota la diòcesi i la col·laboració amb els ordes i les congregacions. A més, durant una epidèmia, sant Carles va atendre personalment els malalts, amb la qual cosa es va guanyar definitivament el cor dels fidels. Va ser canonitzat el 1610 per Pau V.