Hi ha molts documents que ens parlen de santa Eulàlia. Alguns són vertadera història i d’altres són llegenda; per exemple, que Eulàlia va patir tretze martiris i que, per això, hi ha tretze oques a la catedral de Barcelona que la protegeixen. No cal defugir de la història ni de les llegendes; aquestes són “la poesia de la història”, que també és un llenguatge verídic, ja que és el llenguatge de l’amor del cor. I aquí se l’estima molt a santa Eulàlia. Per això hi ha moltes llegendes.
Cal reivindicar, però, la vertadera història de la nostra santa de Barcelona. Va existir! I va morir cap a l’any 304 durant la persecució de Dioclecià.
Hi ha qui diu que solament existeix una Eulàlia i que aquesta és la de Mèrida, que en els temps de la invasió dels àrabs, els bons fidels extremenys, per salvar les relíquies de la santa, les van portar a Barcelona quan encara no hi havia moros. Per tant, segons ells, les relíquies que hi ha a la cripta de Barcelona no serien d’una altra Eulàlia, sinó de les de Mèrida. I continuen dient que a Barcelona, abans del 713, no hi havia culte a santa Eulàlia. Malgrat tot, ben cert és que hi ha nombrosos indicis que molt abans del segle VIII existien signes de la creença que santa Eulàlia de Barcelona era venerada santa pels barcelonins i àdhuc a altres llocs d’Europa.
Així, recordo que un dia s’hi van presentar uns popes de Moscou i de Sant Petersburg demanant on era el sepulcre de la santa, ja que en la seva litúrgia es venera des de temps immemorial “la veneració de santa Eulàlia de Mèrida i de l’altra, de Barcelona”.
Que ja es coneixia abans del 713 la veneració a Barcelona de la santa nostra pròpia es dedueix en gran part perquè, arqueològicament, hi havia a Santa Maria del Mar (de les Arenes) el seu martyrium i el seu sepulcre, que fou trobat pel bisbe Frodoí de Barcelona, i traslladat a la cripta de la catedral.
Un gran especialista del tema era el canonge Àngel Fàbrega, que estudià les actes del martiri de la santa (segles VI-VII) i un important himne (segle VII) d’un bisbe de Barcelona anomenat Quirze, els quals, conjuntament amb l’arqueologia, avalen la creença i la presència d’una veneració de la nostra santa Eulàlia, fins i tot abans del segle VI.
La reina Isabel I la Catòlica va visitar la catedral i era quasi preceptuat pregar en el sepulcre de santa Eulàlia el dia 25 de març del 1493. Va donar “quatre canes de teixit brocat blanc”, segons el document que es troba a l’Arxiu de la catedral, a la sèrie Exemplaria MA 12,651 (Novum Speculum, vol. III, pàg. 496). Aquests teixits (molt rics) servien per a dues coses: per a “capes” (pluvials) o per embolcallar relíquies. Consta al dossier de l’arqueòleg Traveset que a les relíquies de santa Eulàlia en dit sepulcre hi havia teixits que les embolcallaven.
