La festa de l’onze de juliol recorda a tota l’Església la importància de la persona i de l’obra de sant Benet. Pel que fa a la litúrgia, és òbvia la influència de tot el món benedictí, especialment a Occident. Sense anar més lluny, durant el segle passat, en el marc del moviment litúrgic, és quelcom sabut que foren uns quants els monestirs europeus a redescobrir els fonaments teològics i històrics de la litúrgia romana, i que, a partir d’ells, com una taca d’oli, s’expandí la renovació de la sagrada litúrgia amb l’estudi dels Pares de l’Església i d’una eclesiologia fonamentada en la Sagrada Escriptura i en la sacramentalitat.
La Regla benedictina és, així mateix, un tractat ben acurat de com distribuir la pregària de l’Ofici diví. Però el sant patriarca del monaquisme occidental no es va limitar a fer un esquema dels salms, sinó que el seu mestratge fa descobrir el sentit místic de la pregària litúrgica.
En el capítol XIX de la Regla monàstica afirma que, si bé Déu és present a tot arreu, aquesta presència divina l’hem de reconèixer sobretot “quan som a l’Ofici diví”. Això, segons sant Benet, ens porta a considerar “com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels”, i que ens cal estar “de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu”.
Aquesta afirmació darrera: “Mens nostra concordet voci nostrae”, és tot un tractat litúrgic. En ella se’ns fa avinent un dels fonaments de la vida litúrgica: l’objectivitat. Tantes vegades tenim la temptació de configurar la litúrgia al nostre pensament, i donar-li el contingut i la forma que ens plau. Tanmateix, el celebrant competent de la sagrada litúrgia reconeix que és ella qui té el primat en l’oració de l’Església, i que nosaltres, amb l’auxili de la gràcia, hem d’acollir la litúrgia tal com la santa Església la vol celebrar, i rebre-la com un do del cel que configura la nostra ànima segons la voluntat de Déu.
La paraula llatina mens –ntis, es pot traduir per ànima, esperit, raó, intel·ligència, o pensament, com hem dit més amunt. Queda clar, doncs, que el sant de Núrsia, amb aquesta frase, volia fer entendre als seus monjos —i a tots nosaltres— que, en celebrar litúrgicament, és tot el nostre món interior el que queda implicat.
La constitució litúrgica del Vaticà II, quan parla de les necessàries disposicions personals per assegurar la plena eficàcia de l’acció litúrgica, esmenta aquesta frase de sant Benet (cf. SC 11). Ell va ensenyar, en el llunyà segle VI, que la presència divina en l’acció litúrgica exigeix que li obrim la nostra mens, a fi que la gràcia ens converteixi divinitzant-nos. L’Església, en el darrer Concili, ens ho recorda: “Mens concordet voci.”
