Josep Àngel Saiz, arquebisbe electe de Sevilla i administrador diocesà de Terrassa, ha assegurat aquest dilluns que accepta el nou encàrrec del Papa, fet públic dissabte passat, com una expressió de “la disponibilitat per al servei allà on sigui necessari”. En una entrevista al programa El Mirador de l’actualitat de Ràdio Estel, ha reconegut que inicialment va tenir sensació “de por i respecte” per la nova responsabilitat, però ha assegurat també que no veu gens problemàtic el canvi cultural i social de Terrassa a l’arxidiòcesi de Sevilla, territori de 2 milions d’habitants, perquè “la missió de l’Església és essencialment la mateixa a tot arreu, amb la Paraula de Déu, la celebració dels sagraments i la caritat” com a punts bàsics. Saiz substituirà Juan José Asenjo, que acaba de complir 75 anys i que havia demanat el relleu perquè pateix greus problemes de visió. La Missa d’inici del Ministeri episcopal del nou arquebisbe de Sevilla se celebrarà, a la catedral de la capital andalusa, el dissabte 12 de juny a les 11 del matí. El nomenament tanca una etapa de més de 30 anys en què Saiz, nascut a Sisante (Conca) i format al Seminari de Toledo, ha fet vida pastoral a Catalunya, primer com a prevere i, des del 15 de de desembre de 2001, com a bisbe. Va ser auxiliar de Barcelona fins al 15 de juny de 2004, moment en què Joan Pau II el va nomenar titular de la nova diòcesi de Terrassa.

Per a mi, ha estat una sorpresa que he rebut amb temor i tremolor, com els personatges bíblics, perquè qualsevol es veu depassat per la magnitud de la missió. Alhora acullo la decisió del Papa amb plena disponibilitat davant la voluntat del Senyor, que es manifesta a través de l’Església. Estic molt disposat a fer un servei en la nova missió a Sevilla.

Hi ha una diferència molt gran entre Terrassa i Sevilla, no pas en la substància de la missió de l’Església, que és la triple base de la Paraula, la celebració dels Misteris i l’acció caritativa i social, però sí en altres aspectes. Per exemple, la de Terrassa ha viscut aquest anys la construcció, després de ser creada per Sant Joan Pau II el 15 de juny de 2004, amb la participació de tots, des de la col·laboració de preveres, diaques, religiosos, laics i laiques. Ara, gràcies a Déu, hi ha uns indicadors molt positius, del Seminari, d’acció caritativa i social, de les escoles i de totes les delegacions, que funcionen. És un moment de vitalitat i de projectes. En canvi, jo ara passo a una diòcesi quasi bimil·lenària, amb una trajectòria històrica que ve de les màrtirs Santa Justia i Santa Rufina, els bisbes Sant Leandre i Sant Isidor, el beat Marcel Spinola, Santa Àngela de la Creu i Santa Maria de la Puríssima. A més, té gairebé 2 milions d’habitants i un volum institucional important. Tindré molta feina i alhora gaudiré molt. Des del moment en què vaig rebre la notícia, ja vaig començar a pregar pel poble de Déu a Sevilla i a estimar-lo. Miro aquesta etapa anterior amb molt d’agraïment a nostre Senyor i a totes les persones de Terrassa, perquè sempre estimaré aquesta diòcesi, però miro de viure el present amb passió, com ens deia Sant Joan Pau II a la Novo Millenio Ineunte. Ara, ja amb tota la vida i amb tot el cor i l’ànima, em dedicaré a donar la vida pel Senyor i pels germans, a Sevilla, amb molta esperança. Ara estic rebent, en els inicis, molts signes i mostres d’estimació i d’acolliment extraordinari.

Sí. De fet, a Catalunya, hi ha una vintena llarga de germandats ‘rocieras’ que formen part de la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya (FECAC). Celebravan el Rocío en terrenys de Montcada i Reixac i ara a la ciutat de Terrassa. Com que era dins del nostre territori diocesà, m’he fet present des del primer any i he anat cada any allà. A més, fan els inicis de curs els últims anys a la catedral. He tingut molt bona relació amb ells, amb els quals he anat al Rocío a Huelva. Després, he estat en altres germandats i confraries. Fa dos cursos, a més, vaig ser convidat a la germandat sevillana de la Macarena, on em van fer fins i tot germà. És el poble cristià i la comunitat diocesana que rep un nou pastor, i això és el que té més pes i força. Gràcies a Déu, estic rebent un acolliment esplèndid i generós.

En això, no hi puc entrar. És de secret pontifici. Sí que he de dir que el bisbe Salvador ha estat al meu costat des dels inicis, com a vicari general, rector de la parròquia de la Catedral, rector del Seminari i bisbe auxiliar. El col·laborador més proper que he tingut ha estat ell i, per tant, donaria continuïtat al treball realitzat entre tots aquests últims 17 anys.

No hi veig contrastos. A Terrassa, s’ha anat encetant tot el que és una diòcesi nova. L’estructura territorial ja hi era, perquè va ser una part de Barcelona que passa tenir govern pastoral propi dins les comarques del Vallès Oriental i el Vallès Occidental amb totes les comunitats i les parròquies que ja hi havia. En canvi, la part funcional o sectorial és la que ens ha tocat anar construint, amb la cúria, les delegacions i diferents institucions. Aleshores hem anat donant resposta a totes les situacions, i provant pastoralment. Sempre dic que, en les iniciatives pastorals, no fracassem mai. Nosaltres, si veiem que s’ha de dur a terme alguna iniciativa, hem de pregar, discernir, tirar endavant i fer-la. Si funciona, continuem. I si no funciona, provem una altra cosa. Si només féssim les coses que estan seguríssimes, ens podríem frustrar perquè, a última hora, només Déu sap el futur. Per tant, gairebé totes les iniciatives que s’han anat provant han anat funcionant, sempre amb punts de millora, això sí. A Terrassa, cal consolidar tot el que s’ha fet i donar resposta a totes les situacions que van sorgint, en els àmbits evangelitzador i formatiu detectant les carències, en l’àmbit celebratiu treballant la pregària i la interioritat i en el caritatiu, que és on hi ha més novetat amb les noves formes de pobresa que van sorgint. La crisi sanitària, a més, ha portat una nova crisi econòmica, amb moltes famílies afectades i amb molts infants. A tot això, s’ha de donar resposta des de la fe i des de la solidaritat. Crec, en definitiva, que la diòcesi es troba en un bon moment pastoral. Estic molt content, i dono gràcies a Déu i a tota la família diocesana, que ha treballat molt bé.

Sí. El procés de repartiment dels bens ja està completat des de fa anys. Aquestes coses certament no són fàcils. Són qüestions de família i passa, per tant, com en les famílies. Ens estimem, ens valorem i fem camí junts. El que passa és que s’han de resoldre temes que cadascú mira no tant des dels seus interessos, sinó sobretot des de la seva perspectiva o posició pròpia. La perspectiva total, no la té ningú. I cadascú posa èmfasi en allò que hi veu i percep, però sempre amb gran esperit de família, de fraternitat i de comunió. Quan algú entra en el Col·legi Episcopal, sentir la fraternitat i l’afecte dels germans sempre ha estat una realitat, tant a la Tarraconense com a la Conferència Episcopal Espanyola. Per sobre de tot, hi ha l’estimació entre germans. Si s’han de resoldre conflictes o qüestions, cal fer-ho amb un clima de diàleg i afecte. Per exemple, en el cas de Càritas, que ja existia a nivell diocesà des de la creació de la diòcesi el 15 de juny de 2004, el que s’ha creat després és l’estructura organitzativa.

No. Davant d’una missió d’una envergadura més gran, la reacció és demanar ajuda al Senyor, però estem en les seves mans i hem de confiar en la Providència. I aquests anys a Terrassa, hem palpat la Providència. Ara començo una missió en un altre lloc, però no hi veig cap problema d’adaptació, perquè tots formem part de la mateixa família, que és l’Església catòlica, encara que siguem comunitats diferents. A Terrassa, he format part d’una família encantadora i genial, un regal del Senyor, i a Sevilla serà el mateix. La qüestió és que m’he de lliurar a Déu i estimar-lo. L’adaptació serà bastant normal i automàtica. Els sevillans reben el nou bisbe amb estimació i amb una acollida molt gran i molt oberta, i jo arribo amb un esperit de servei i desig de lliurar la meva vida a aquella comunitat. Això, per força, nostre Senyor ho ha de beneir. Per tant, ha de funcionar i donar fruit.

Certament aquest és el noble art de la política, que és una activitat i una vocació de servei del poble, a les persones. Es tracta de treballar per la justícia, per la veritat, pel bé comú i per la pau social. Aquest és l’objectiu principal, i encara més en aquest moment de crisi tan forta. S’ha de fer, sempre aparcant els interessos partidistes, buscant sempre el bé comú i especialment pels més desfavorits. El discurs ha estat molt bé, molt connectat amb la realitat actual.