Andalusia va viure, per Pentecosta, la festa d’El Rocío. Tota una peregrinació d’il·lusions, d’esperances, de religiositat popular. Andalusia, en molts moments, converteix la seva fe en cançons d’alegria, amb el teló de fons d’una fe que brolla de les tradicions del poble, a cel obert.

Després de Pentecosta, el diumenge de la Santíssima Trinitat, “l’onomàstica de Déu”. “Déu és família”, ens va dir el papa Francesc. I nosaltres “habitem” en aquesta família, perquè som paraula expressiva i creada del Pare que ens ha cridat a la vida del no-res; som humanitat fràgil i entranyable del Fill, en qui se’ns ha revelat la nostra veritat última; som vol i aspiracions, il·lusió i utopia de l’Esperit que ens eleva i ens guia.

La festa ens convida a contemplar aquest meravellós “misteri d’amor i la llum del qual procedim” i cap al qual s’orienta el nostre camí terrenal. Aquest misteri de la Trinitat ens va ser desvetllat pel mateix Jesucrist. Des de l’altar de Déu, a les Eucaristies, intentem oferir als fidels la gran conseqüència i aplicació que té per a la humanitat el misteri de la Santíssima Trinitat: el nostre ser creats a imatge i semblança de Déu-comunió, ens crida a comprendre’ns a nosaltres mateixos com a “éssers-en-relació” i a viure les relacions interpersonals en la solidaritat i en l’amor recíproc. La festa de la Santíssima Trinitat ens convida a comprometre’ns en els esdeveniments quotidians per ser ferment de comunió, de consolació i de misericòrdia.

Des d’aquesta columna, acompanyem el bisbe de Còrdova, Jesús Fernández, compartint el seu amor, el seu dolor i la seva esperança, ambles nostres pregàries en la mort del seu pare, “perquè estigui gaudint ja de la plenitud de la seva vida en la intimitat amb Déu”.