El 4 d’octubre passat, la família franciscana vam celebrar la solemnitat del seràfic pare sant Francesc, un dels sants més reconeguts de tota l’hagiografia cristiana, i conegut i admirat fins i tot en ambients allunyats de l’Església. La seva canonització va tenir lloc quan encara no havien passat ni dos anys de la seva mort; va morir el 3 d’octubre del 1226 i va ser elevat als altars, per Gregori IX, el 16 de juliol del 1228, a Assís.
En el seu Testament el sant, referint-se als sacerdots, explicita: «Després, el Senyor em donà i em dóna tanta fe en els sacerdots que viuen segons la forma de la santa Església Romana a causa de llur orde que si em perseguien, vull recórrer a ells mateixos. I si tingués tanta saviesa com la que tingué Salomó, i trobés sacerdots pobrissons d’aquest segle, a les parròquies on sojornen no hi vull predicar contra llur voluntat. I a ells, i a tots els altres vull témer, amar i honorar com a senyors meus. I en ells, no hi vull veure pecat, car hi distingeixo el Fill de Déu i són els meus senyors. I per això ho faig, perquè res no veig corporalment en aquest segle del mateix altíssim Fill de Déu, sinó el seu santíssim cos i la seva santíssima sang, que ells reben i ells sols administren als altres.» (n. 6-11).
La veneració de sant Francesc pels sacerdots és gran, i veiem clarament que ell, quan s’hi refereix, fa una separació entre el que són per la seva naturalesa humana, i el que representen i realitzen per la seva ordenació sacerdotal. Poden tenir actituds i accions que no estiguin d’acord amb el que s’espera del seu ministeri, però les persones de fe hem de valorar, segons sant Francesc, el que ells ens aporten, sobretot, en l’Eucaristia. Som receptors de la gràcia que ens transmeten en els sagraments, i el que ells facin com a persones, ho hem de deixar en mans de Déu.
Sant Francesc, en escriure la carta a tot l’orde, fa una menció especial dels germans sacerdots i els diu: «Mireu la vostra dignitat, germans sacerdots, i sigueu sants perquè ell és sant. I tal com a causa d’aquest misteri el Senyor Déu us ha honorat per damunt de tothom, així també estimeu-lo vosaltres, reverencieu-lo i honoreu-lo per sobre de tothom. Gran misèria és i flaquedat miserable que, tenint-lo tan present, vosaltres us ocupeu encara d’altra cosa en aquest món. I que s’espaordeixi tothom, s’estremeixi tot el món, i exulti el cel, quan, damunt l’altar, a les mans del sacerdot hi ha Crist, el Fill del Déu viu!» (n. 23-27)
