Per primera vegada a la història, el Papa de Roma i el/la cap de l’Església anglicana (el rei d’Anglaterra) s’han trobat al Vaticà de manera cordial, amistosa i explícitament creient, en una pregària en favor de la cura de la creació en l’impressionant marc de la Capella Sixtina.
Al llarg del segle XVI, Enric VIII i la seva filla Elisabet I, lideraren un procés d’emancipació i trencament amb l’Església catòlica romana. S’ha dit que la causa fou un “cop d’estat” del Rei simplement perquè Roma no volia acceptar el divorci amb la seva primera dona Caterina d’Aragó, però el tema és més profund. El divorci feu aflorar una qüestió més general: l’autonomia de què havia gaudit durant segles l’Església d’Anglaterra s’hauria d’entendre o transformar en una independència en tots els àmbits, també en la important qüestió del divorci del Rei. A l’inici es tractà d’un cisma o trencament. Al cap d’uns anys quedaria influenciada per la Reforma protestant, en aquest cas calvinista, però amb una cura especial en equilibrar la tradició catòlica i el calvinisme, posició equidistant o de difícil síntesi. Hi conviuen les anomenades Alta Església (propera a la tradició catòlica) i la Baixa Església (més afí al calvinisme). Sobretot Elisabet I maldà per imposar la nova Església independent a tot Anglaterra, aprovà l’“Acta d’Uniformitat” que imposava l’anglicanisme a tots els anglesos, amb penes als reticents de fins a l’execució.
El difícil equilibri de l’Església d’Anglaterra ha provocat abandonaments de l’Alta Església cap al catolicisme i de la Baixa Església cap a la creació de comunitats estrictament calvinistes. Durant els segles XVI i XVII sorgiren els congregacionalistes i presbiterians, que escaparen a Escòcia i a les colònies angleses d’Amèrica, respectivament. A partir del segle XVIII s’establí més tolerància i diverses confessions floriren en aquest ambient, entre elles l’Església catòlico-romana. A l’Alta Església s’han produït moviments cap a la Església catòlica: al segle XIX el Moviment d’Oxford; al segle XX les converses de Malines, i en els darrers decennis per part dels contraris a l’ordenació de dones. A partir del segle XIX els anglicans s’han considerat mediadors entre les diferents confessions cristianes i des de principis del segle XX han promogut amb entusiasme el moviment ecumènic, que cerca la unitat visible entre les Esglésies.
Fent aquesta ullada històrica en les relacions entre ambdues confessions, queda enaltida la trobada i pregària de Lleó XIV i Carles III.
