D’on ve aquesta enemistat entre jueus i samaritans que trobem en els evangelis? De molt antic: en morir Salomó, el regne d’Israel es va dividir en dos: Israel al nord i Judà al sud. Israel, amb capital a Samaria, va desaparèixer conquerit pels assiris el 722 aC i, segons explica 2 Reis 17, bona part dels nadius van ser deportats i el territori repoblat amb gents d’Aram i altres llocs. Aquesta població va adoptar la fe en Jahvé, però adorant-lo al seu propi santuari, al mont Garizim. Més tard, al 586 aC, Judà va ser conquerit pels babilonis i el Temple de Jerusalem fou destruït. Quan una part dels jueus van tornar de l’exili a Babilònia en temps de l’Imperi persa, van iniciar la reconstrucció del Temple. Els samaritans van voler ajudar-los… però els jueus, molt gelosos de la seva identitat, s’hi van negar (Esdres 4). Consideraven els samaritans contaminats i sincrètics. La ferida es va aguditzar quan, en temps dels Macabeus, Joan Hircà va destruir el temple samarità en una de les seves ràtzies. El fet és que, en temps de Jesús, jueus i samaritans ni tan sols es parlaven. Es titllaven mútuament d’heretges i desviats de la voluntat de Déu.

Jesús, amb el desig d’aplegar tots els fills d’Israel, sempre va a buscar les ovelles perdudes: pecadors, impurs, marginats… També els samaritans! Joan 4, el diàleg amb la samaritana, i Lluc 10, la paràbola del bon samarità, il·lustren aquest apropament de Jesús i la simpatia que desvetlla en aquest poble. La dona samaritana representa un col·lectiu amb set de Déu, i Jesús li ensenya que cal adorar “en esperit i veritat”, més que en un temple o lloc concret. El samarità de la paràbola il·lustra com, de vegades, els fills predilectes (els jueus) no fan la voluntat del Pare, mentre que els allunyats són els que realment compleixen el voler de Déu exercint la caritat. Fets 8ens mostra que Samaria acull l’evangeli amb joia, de boca de Felip i després de Pere i Joan.