Entre finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta milers d’immigrants del sud d’Espanya van sortir de les condicions miserables de la seva terra per arribar a Catalunya. A Barcelona van ser molts els que van comprar-se una parcel·la i s’hi van construir la casa. La llei —ben estranya— manava enderrocar aquelles barraques que es construïen de nit si a l’alba no tenien encara sostre. Els veïns van haver d’unir-se per anar aixecant una casa per nit. El barri de Torre Baró, situat en una zona molt escarpada de la ciutat, tenia un accés molt difícil que el feia estar pràcticament aïllat darrere de la muntanya. L’aigua, la llum… tot hi arribava amb dificultat. No hi havia cap sistema de transport que el comuniqués amb el centre de la ciutat.

La pel·lícula explica la lluita veïnal d’aquests homes i dones, marcats per la pobresa, però amb un profund sentit de la dignitat, que van treballar plegats per donar a conèixer els seus problemes i reivindicar pacíficament els seus drets.

D’entre tots els veïns, destaca Manolo Vital, un conductor d’autobusos, lluitador, tenaç i solidari, que va “segrestar” l’autobús que conduïa, el 47, per fer-lo arribar a Torre Baró i demostrar així que el transport hi podia arribar.

El film de Marcel Barrena emociona des del començament. Som davant d’una història plenament humana; molts dels actors que hi apareixen són veïns que l’any 1978 van ser testimonis de la gesta de Manolo Vital.

Eduard Fernández interpreta el rebel Vital amb una convicció i una naturalitat extraordinàries. Fernández no sembla un actor, sembla un veí rebel que s’interpreta ell mateix. La seva actuació és absolutament extraordinària, magistral.

Emprant imatges dels anys seixanta i setanta, el fil compta amb una ambientació digníssima i els seus escenaris tenen un realisme excel·lent. S’hi parla castellà, català i aquell català “mal parlat” que els anomenats despectivament “txarnegos” aprenien per poder-se integrar a Catalunya. Tampoc no hi manca una crítica educada de la distància dels polítics amb els problemes dels barris.

“El 47” és una de les millors pel·lícules de l’any; senzilla, valenta i humana; un cant al veïnatge, a les lluites socials, un homenatge a un home que, des del seu compromís social i la seva dignitat, va aconseguir rescatar de l’oblit els barris i tornar la dignitat a molts exclosos.