La tradició cristiana presenta els “tres reis d’Orient” adorant el Nen Jesús després d’un llarg viatge, guiats per un estel. Tant és així, que l’Epifania del Senyor l’anomenem popularment “Dia de Reis”. En l’art, l’adoració dels tres reis, representant les “tres races” de la humanitat agenollades davant l’Infant diví, s’ha plasmat milers de vegades. Els nens escriuen cartes als tres Reis, i les cavalcades que omplen de festa els carrers la nit del 5 de gener els mostren en persona, amb barba, corona i repartint confits i regals. Però si anem a l’evangeli de Mateu (capítol 2), veurem que… no eren tres, ni reis, ni se’n diuen els noms. Eren “uns mags d’Orient”. D’on ve la tradició? Dels apòcrifs, concretament el Protoevangeli de Jaume, que explica la història dels tres reis i en dona els noms. Podem refiar-nos dels apòcrifs? No en un sentit històric i “científic”, però en un sentit espiritual el missatge que transmeten, en aquest cas, és similar al dels evangelis canònics.

Mateu fa servir el gènere midraix, propi de la tradició jueva, per explicar que Jesús, el Fill de Déu, serà llum per a les nacions, i tots els pobles vindran a adorar el Déu veritable (Is 60,6; Salm 72). Evoca el profeta Isaïes i la vella profecia de Balaam sobre l’estel de Jacob (Nm 24,17). Amb aquest relat, Mateu transmet als creients d’origen jueu que Jesús compleix les promeses de Déu, no sols al poble d’Israel, sinó a tota la humanitat. Jesús és, veritablement, Déu-amb-nosaltres i s’ha encarnat per inundar de llum i gràcia tot el món.

S’ha dit que els mags podrien ser astròlegs babilonis. Alguns historiadors, basant-se en el mot magoi del text original, i en certs relleus paleocristians, que els mostren amb robes perses, els identifiquen com a sacerdots de Pèrsia. La religió persa era monoteista i adorava un Déu de la veritat.