El passat 2 de gener es van commemorar els 175 anys de l’establiment del culte a Nostra Senyora de la Providència a Puerto Rico. Aquest esdeveniment, que a primera vista podria semblar un fet anecdòtic o distant, adquireix una rellevància especial pel fet que va ser un prelat català qui el va instaurar. Es tracta de monsenyor Gil Esteve i Tomàs, nascut a Torà l’any 1798, qui, després d’obtenir el títol de doctor en Teologia a la Universitat de Cervera i d’ordenar-se sacerdot, va ser nomenat vicari general de la diòcesi de Barcelona, governador eclesiàstic de la de Solsona i, finalment, bisbe de Puerto Rico. Ocupà aquesta seu episcopal fins l’any 1854, quan per motius de salut, va haver de retornar a la península, on fou nomenat bisbe de Tarassona (1854-1857) i, posteriorment, bisbe de Tortosa (1857-1858), càrrec en què va morir al cap de pocs mesos.

Tot i morir relativament jove, la vida d’aquest mitrat fou de tot menys ordinària. Tot i ser nomenat bisbe de Puerto Rico, començà ja la seva etapa episcopal en terres catalanes, quan un 28 d’octubre de 1848, juntament amb el bisbe de Barcelona d’aleshores, beneí la primera línia de tren peninsular entre Barcelona i Mataró. Les cròniques de l’època afirmen que no només beneí la locomotora, sinó que també entonà un solemne Te Deum en una de les parròquies de la capital del Maresme al finalitzar l’acte inaugural. 

Però si a Catalunya, i en concret a Barcelona, va poder ser testimoni de l’avenç de la tecnologia i la ciència, quan arribà a Puerto Rico (en aquell moment encara espanyol), es va adonar que no tots els territoris de l’imperi gaudien de la mateixa sort. Puerto Rico partia d’una realitat econòmica, social i religiosa molt diferent de la que ell havia viscut al Principat. Heretà una diòcesi amb greus dificultats teològiques, administratives i econòmiques. Des del punt de vista administratiu, es trobà amb un bisbat territorialment molt extens que, al llarg de l’últim segle, havia experimentat un creixement demogràfic considerable, mentre que, paradoxalment, havia mantingut gairebé inalterat el nombre d’esglésies i de sacerdots.

José Manuel García Leduc, catedràtic i professor d’Història a la Universitat de Puerto Rico, escriu en un dels seus articles sobre la història religiosa de l’illa, titulat Proyección Social, Política y Económica de la Iglesia y el Clero Católico de Puerto Rico en la Primera Mitad del Siglo XIX: Aspectos Sobresalientes, que mentre l’any 1765 Puerto Rico comptava amb poc menys de quaranta-cinc mil habitants, a mitjans del segle XIX, quan monsenyor Gil Esteve ocupà la Seu episcopal, la població havia arribat a les cinc-centes mil ànimes. Això implica que en menys de cent anys, el nombre de feligresos havia augmentat en més de quatre-centes cinquanta mil persones. A nivell municipal, l’illa passà de tenir només set municipis a inicis del segle XVIII a seixanta-cinc a mitjans del segle XIX. Pel que fa al nombre de sacerdots, aquests passaren de seixanta-vuit l’any 1765 a cent un l’any 1850, evidenciant un creixement inferior al necessari per afrontar adequadament el creixement poblacional i urbanístic.

Teològicament, el prelat toranès es va adonar de dues deficiències importants a la diòcesi: la primera, la manca de coneixements religiosos entre la població laica, especialment la de l’àmbit rural, degut, en gran part, a la gran distància entre les seves residències i la parròquia més propera (en alguns casos fins a 12 km). Aquesta situació dificultava considerablement l’assistència regular a missa i a les catequesis. En segon lloc, Mons. Gil Esteve i altres membres de la cúria diocesana van evidenciar com un nombre elevat de sacerdots del bisbat no donaven un bon exemple moral ni doctrinal als seus fidels, actuant molts cops de forma autònoma tant pel que fa a les obligacions sacerdotals com per la doctrina religiosa que havien d’ensenyar al poble de Déu. Sabem per documents de l’època que el bisbe Gil es queixà més d’un cop a les autoritats metropolitanes de certs sacerdots díscols que s’aprofitaven de la manca de clergues i de la incomunicació entre la seu episcopal i les seves parròquies per fer cas omís a les amonestacions i amenaces del prelat.

En adonar-se de les múltiples dificultats que patia la seva diòcesi, Mons. Gil Esteve es va dedicar els primers anys del seu episcopat a posar ordre tant a l’interior com a l’exterior del bisbat. A nivell intern, va intentar millorar les finances de la diòcesi, va reorganitzar la cúria diocesana i va reformar el seminari conciliar, essent conscient que si volia que hi hagués més vocacions a l’illa, el seminari havia d’oferir un bon currículum tant en la part material com en la moral i científica, evitant així que pares de futurs seminaristes haguessin d’enviar els seus fills a altres seminaris de la península o de l’estranger.

També tingué temps de tractar una de les seves preocupacions més importants, la falta de nivell teològic i moral del clergat. Des de ben aviat, intentà organitzar exercicis espirituals i conferències morals per poder instruir-los moralment i teològicament, però degut a la gran extensió de la diòcesi, la seva ruralitat i la manca de bones vies de comunicació, aquestes activitats no s’arribaren mai a produir. És per això que el bisbe creà i proporcionà un manual doctrinal, on citant el mateix mons. Gil Esteve, “es prescriuen les regles i normatives que havien de guiar el seu comportament dins dels límits dels seus sagrats deures, amb l’objectiu de formar-los com a ministres idonis del Nou Testament”. De la mateixa manera procurà també instruir degudament el poble fidel, restablint xerrades doctrinals, principalment en temps d’Advent i de Quaresma. Aquestes plàtiques religioses, juntament amb la publicació del nou catecisme diocesà, volien uniformitzar la manera en què l’Evangeli era ensenyat, evitant així llibertat doctrinal per part d’alguns mossens de l’illa.

A nivell extern, ordenà construir i rehabilitar un total de setze esglésies, i amplià el palau episcopal per, segons les seves pròpies paraules, dotar la diòcesi “d’un palau capaç i proporcionat a l’elevació del seu sagrat ministeri”. No obstant això, si hi hagué una tasca de la qual es pogué sentir especialment orgullós, a més de la de reconduir teològicament tant el clergat com els feligresos, fou la reconstrucció de la catedral de San Juan. Aquesta, que havia estat erigida a inicis del segle XVI, es trobava pràcticament en estat de ruïna a causa de diverses tempestes i terratrèmols que afectaren l’illa. És per això que l’any 1781 l’edifici quedà inhabilitat per al culte, fins a l’any 1803, quan, gràcies a unes reparacions d’emergència, es pogué dotar la catedral d’un altar provisional mentre es recaptaven els fons necessaris per a una restauració integral.

Veure així la catedral el va afectar tant que, tan bon punt va arribar a l’illa i va veure’n el seu estat, va demanar ajuda econòmica tant al poble de Déu com a la classe política de Puerto Rico per dotar la diòcesi d’una catedral digna i funcional. I, com ens ensenya la història, les seves pregàries no van ser ignorades, ja que, en menys de quatre anys, l’antiga catedral va quedar completament restaurada. El bisbe, mogut per la seva gratitud a l’Altíssim, volgué coronar magnificament l’obra establint-hi, el 2 de gener de 1851, el culte a Nostra Senyora de la Providència, de la qual ja n’era un gran devot des de la seva etapa al seminari.

Al cap de pocs mesos, el 12 d’octubre de 1851, la Verge va ser declarada protectora de Puerto Rico, i es fundà l'”Associació de la Verge de la Providència“, la qual, conjuntament amb el bisbe, decidí encarregar a un taller de Barcelona una imatge de la Verge per erigir-la a un altar de la renovada catedral. El dia de la seva arribada a l’illa fou un gran esdeveniment, amb la presència d’autoritats religioses i polítiques en la benedicció de la imatge. Des del 2 de gener de 1853, es començà a celebrar la Festivitat de la Verge de la Divina Providència, que fou declarada festa oficial pel govern insular. El 1892, la Diputació Provincial la va elevar a festa nacional. La devoció a aquesta Verge creixé tant que el 2 de gener de 1913, el bisbe porto-riqueny Guillermo Jones feu encunyar una medalla amb la inscripció: “Nostra Senyora de la Providència, Patrona de Puerto Rico”. A més, ordenà l’any 1920, la fabricació d’una nova imatge de la Verge de fusta policromada.

No va ser fins a l’any 1969 que el llavors arquebisbe de San Juan, Mons. Luis Aponte, va sol·licitar a Sant Joan Pau II, durant el primer Sínode de Bisbes extraordinari, si era possible que Puerto Rico tingués una patrona, atès que l’illa es trobava ‘òrfena’ d’aquesta. El Sant Pare, tenint en compte les recomanacions de la classe política i religiosa de l’illa, va decidir instaurar la Verge de la Providència com a patrona principal de Puerto Rico. En la carta apostòlica enviada als bisbes de l’illa, s’indicava, no obstant això, que la solemnitat mariana havia de traslladar-se del 2 de gener al 19 de novembre, per coincidir amb el dia del Descobriment de l’illa per part de Cristòfor Colom. A la mateixa carta també s’establia oficialment Sant Joan Baptista com a patró secundari, una figura que ja era venerada des de feia temps pels habitants de l’illa.

Avui en dia, la devoció a Nostra Senyora de la Divina Providència continua sent una figura clau en la vida religiosa de milions de porto-riquenys. Tot i que la seva popularitat ha disminuït respecte al segle passat, encara continua sent una figura venerada i significativa. Tot això gràcies a un català de Torà, mons. Gil Esteve, qui no només va aconseguir que la seva estimada Verge de la Divina Providència fos proclamada patrona d’un territori tan llunyà i diferent com és Puerto Rico, sinó que també aconseguí transformar i redreçar la diòcesi de forma extraordinària.​​

Per finalitzar, i com a dada curiosa, cal dir que durant l’episcopat de Mons. Gil Esteve a Puerto Rico (1848-1854), aquest es va trobar amb dos altres catalans il·lustres: un d’ells va ser Joan Prim i Prats, conegut per molts com el general Prim, qui fou governador d’aquesta illa fins a finals de 1848, i l’altre va ser Antoni Gaudí, a qui Mons. Gil Esteve va tenir l’honor de confirmar un 10 de setembre de 1853, mentre residia temporalment a Tarragona a causa de les recomanacions dels metges, que van suggerir-li que viatgés a la península per rebre tractament mèdic en comptes de quedar-se a Puerto Rico on la seva salut podria empitjorar.