Han estat cinc anys de treball intens els que ha esmerçat Rafael Muñoz Melgar en la seva tesi doctoral, que ha dedicat a la figura del cardenal Benjamín de Arriba y Castro, arquebisbe de Tarragona durant 21 anys. Ha estat una recerca exigent perquè implicava reconstruir una trajectòria molt extensa —més de trenta anys de prelatura— i perquè la documentació estava dispersa en diversos arxius. “El treball —explica Rafael Muñoz— s’ha basat sobretot en fonts primàries: butlletins oficials eclesiàstics, correspondència, documentació del fons personal d’Arriba y Castro, premsa de l’època i testimonis orals de persones que el van conèixer. En total s’han consultat milers de documents que han permès reconstruir amb rigor la seva activitat pastoral, social i institucional.”
Per què va triar la figura del cardenal Benjamín de Arriba y Castro per a la seva tesi doctoral?
La figura d’Arriba y Castro em va semblar especialment interessant perquè, malgrat haver estat un dels prelats més importants de l’Església espanyola del segle XX, no existia fins ara cap estudi monogràfic complet sobre la seva trajectòria. Va ser bisbe de Mondoñedo, bisbe d’Oviedo i, durant vint-i-un anys, arquebisbe de Tarragona i cardenal. De fet, després dels cardenals Vidal i Barraquer i Arce Ochotorena, ha estat l’únic cardenal de Tarragona i el prelat que més temps ha governat aquesta seu metropolitana. Tot i aquesta importància institucional, la seva figura havia quedat sovint reduïda a una interpretació molt simplificada, centrada gairebé exclusivament en la seva relació amb el règim franquista o en la qüestió lingüística. La tesi parteix precisament de la necessitat de superar aquesta visió parcial i d’analitzar el personatge en tota la seva complexitat humana, pastoral i històrica.
“La tesi parteix precisament de la necessitat de superar aquesta visió parcial i d’analitzar el personatge en tota la seva complexitat humana, pastoral i històrica”
Després d’un treball tan exhaustiu, quines conclusions es deriven sobre la personalitat del cardenal?
La tesi mostra que Arriba y Castro va ser sobretot un home d’Església profundament fidel al seu temps. La seva formació teològica i intel·lectual, marcada per la neoescolàstica i per una gran fidelitat al magisteri de Roma, va configurar un perfil doctrinal sòlid, disciplinat i metòdic. Al mateix temps, la seva acció pastoral es caracteritzà per una gran capacitat de treball, una forta preocupació per la formació del clergat i una intensa activitat social. En aquest sentit, la seva tasca educativa, les obres de caritat i la defensa de col·lectius vulnerables mostren una dimensió pastoral que sovint ha quedat eclipsada en les interpretacions més ideologitzades del personatge.
El considera un personatge controvertit?
És cert que la seva figura pot generar controvèrsia, sobretot per la seva relació amb el règim franquista. Però la recerca mostra que cal matisar molt aquesta interpretació. Més que d’una adhesió ideològica, el que es pot observar és una col·laboració institucional i prudent amb el règim. Arriba y Castro utilitza sovint aquesta relació com un instrument per protegir l’autonomia de l’Església i per impulsar iniciatives pastorals i socials. En molts casos, de fet, és el règim qui assumeix i instrumentalitza discursos que ja formaven part de la doctrina eclesial anterior al Concili Vaticà II.
Un pontificat exercit en la monarquia, la república i el franquisme…
Exactament. Arriba y Castro va viure directament alguns dels moments més convulsos de la història contemporània d’Espanya. Es va formar com a sacerdot en el context de la monarquia d’Alfons XIII, va ser nomenat bisbe durant la Segona República i va exercir la major part del seu ministeri episcopal durant el franquisme. I la seva vida eclesial transcorre durant el pontificat de set papes. Aquesta trajectòria el converteix en un observatori privilegiat per entendre les relacions entre l’Església i l’Estat al llarg del segle XX.
Una talla intel·lectual, amb projecció internacional, oi?
Sens dubte. Arriba y Castro va tenir una formació acadèmica excepcional. Va estudiar a Madrid i posteriorment a Roma, on es doctorà en filosofia i teologia i amplià estudis de Sagrada Escriptura. Ja a Espanya va continuar estudiant i obtingué la llicenciatura en dret canònic. Posteriorment va exercir com a professor al seminari de Madrid durant diversos anys. Aquest bagatge intel·lectual explica la seva preocupació constant per la formació del clergat i la seva concepció exigent del ministeri sacerdotal. Amb els anys va adquirir fama de “pastor-pedagog” i va representar a l’episcopat espanyol en nombrosos fòrums internacionals, especialment a França, Anglaterra i països americans.
Com va ser el seu pas del bisbe Benjamín per Mondoñedo?
La seva primera prelatura, a Mondoñedo (1935–1944), és una etapa clau per entendre el seu pensament posterior. Va exercir el ministeri episcopal en el context convuls de la Segona República i de la Guerra Civil, en un moment de gran tensió entre l’Església i l’Estat. Aquesta experiència va marcar profundament la seva visió del paper de l’Església en la societat i va consolidar en ell una concepció defensiva de la institució eclesial davant el que percebia com una amenaça a la llibertat religiosa. És aquí on es forma la seva concepció d’una Església aliada amb el règim de Franco perquè aquesta aliança, en la qual l’Església i l’Estat es recolzaven mútuament, revestia les característiques de la visió constantiniana de l’Església del segle IV, que era un model atraient per a un home de les característiques del bisbe Arriba y Castro. Des de les seves conviccions morals, les bases de les seves aportacions a l’Església diocesana i a la societat civil van ser fonamentalment: la crisi religiosa mundial; la teologia de la història; el comunisme i la justícia social; la doctrina social de l’Església; la caritat social; el cristianisme “viscut” com a única solució; la santedat sacerdotal; l’apostolat seglar; l’Acció Catòlica; l’Acció Catòlica Obrera; l’apostolat patronal
I per Oviedo?
El seu episcopat a Oviedo (1945–1949) representa una etapa de consolidació. Es tractava d’una diòcesi molt més complexa socialment, amb una forta presència obrera, especialment en el sector miner. La prioritat fonamental del bisbe a Oviedo va ser la reconstrucció material i espiritual de la diòcesi després dels estralls de la guerra i la revolució del 1934. Astúries havia sofert gran destrucció de temples i persecució religiosa, per la qual cosa el nou bisbe es va dedicar a restaurar esglésies, revitalitzar el culte i reordenar les estructures eclesials i a potenciar el Seminari. De fet, l’objecte preferent de la seva sol·licitud, en sintonia amb el caràcter de la ciutat i regió, va ser l’apostolat social, especialment a través de l’Acció Catòlica i de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica, sense deixar de banda “la predicació de la fe”, en la qual es va destacar com a “defensor incansable de l’ortodòxia”. En els seus primers anys a Oviedo va publicar escrits significatius que reflecteixen aquesta preocupació i mostren un bisbe atent als desafiaments contemporanis (la postguerra mundial, l’amenaça del comunisme, la reconstrucció moral) des d’una perspectiva catòlica tradicional. També va publicar la primera edició d’un Catecismo de la Acción Católica.
Llarg pontificat a Tarragona, i bagatge important, oi?
La seva prelatura a Tarragona (1949–1970) és l’etapa central de la seva trajectòria i la part més extensa de la tesi. Durant aquests anys va desenvolupar una intensa activitat pastoral i social: congressos catequètics, iniciatives educatives, institucions assistencials i una extensa xarxa d’escoles diocesanes. També va impulsar projectes importants com la residència sacerdotal, la Casa d’Exercicis Espirituals de la Selva del Camp o diverses iniciatives d’apostolat social. A més, el 1953 fou creat cardenal i va participar en els conclaves de 1958 i 1963, així com en el Concili Vaticà II, fet que reforçà la projecció institucional de l’arxidiòcesi. Arriba y Castro va aportar capital d’experiència en el diàleg Església-Estat i en la coordinació internacional, sobretot com a president de la Comissió Episcopal de Migració i com a responsable de governança i impuls d’aquest àmbit en la dècada de 1950, i en els primers anys de la Conferència Episcopal Espanyola, on va tenir un pes important..
Quines van ser les grans prioritats del prelat?
Les seves prioritats principals van ser tres: la formació del clergat, la catequesi i l’apostolat seglar. Però també va desenvolupar una activitat social molt notable. Va intervenir sovint com a mediador moral en conflictes socials, com el conegut conflicte de l’avellana al Camp de Tarragona, i va impulsar iniciatives d’ajuda a famílies obreres, infants i col·lectius marginats, com la comunitat gitana.
En la seva tesi desmunta alguns tòpics que s’han fomentat quan es fa referència a la figura del biografiat.
Sí. Un dels objectius principals del treball és superar alguns tòpics historiogràfics. El més conegut és el que identifica Arriba y Castro exclusivament amb el règim franquista. Sense negar aquesta relació, la investigació mostra que la seva trajectòria és molt més complexa i que la seva acció pastoral i social va tenir un impacte molt més ampli del que sovint s’ha reconegut. Interpretar un personatge a partir de categories polítiques actuals és desdibuixar la figura si no es té present el context històric en què va viure. La tesi mostra que moltes de les seves posicions responien més a la cultura eclesial del moment, anterior al Concili Vaticà II, que no pas a una ideologia política concreta. També hi ha el tema del català i del catalanisme. La relació del cardenal Arriba y Castro amb el català, el catalanisme i la litúrgia expressava una fidelitat doctrinal tradicionalista, poc oberta a la diversitat cultural, i marcada per una comprensió estricta del que considerava l’ordre eclesial. Aquesta actitud el va allunyar d’una part important del clergat i del poble de la seva arxidiòcesi, dificultant el seu arrelament com a pastor proper a la realitat local. Però després del Concili, va canviar. Es va reciclar. Era un home profundament eclesiàstic, i si el Concili obrí nous camins, ell no s’hi podia oposar. I recordem que al 1950 va autoritzar que el nou Full parroquial tingués pàgines en català i que al 1958 es va editar a Catalunya un catecisme per a infants en català, amb el seu vistiplau.
“El 1950 va autoritzar que el nou Full parroquial tingués pàgines en català i el 1958 es va editar a Catalunya un catecisme per a infants en català, amb el seu vistiplau”
Tarragona està en deute amb el cardenal Benjamín de Arriba y Castro?
Probablement sí. Durant els seus vint-i-un anys de prelatura es van impulsar moltes iniciatives pastorals, educatives i socials que van marcar la vida de l’arxidiòcesi durant dècades. Ens queda la major part de la seva obra en educació, en pastoral social, en l’impuls i reconeixement dels fonaments paulins de l’Església de Tarragona, el trasllat del cor de la catedral, el seu interès per sant Fructuós, la preocupació pels col·lectius marginats, pels gitanos, pels migrants… La seva figura potser no va ser la d’un gran innovador teològic, però sí la d’un pastor que va governar amb constància, prudència i sentit del servei en un període de grans transformacions. En aquest sentit, forma part d’aquella generació de bisbes que van assegurar la continuïtat institucional de l’Església en un segle convuls i que van preparar, sovint de manera discreta, el camí cap a la renovació conciliar.
