Darrerament s’ha estès el costum de celebrar àpats dins els temples dedicats normalment al culte. És un fet, si més no, sorprenent.

La litúrgia, amb el seu llenguatge i els seus símbols, ha de ser trencadora, és a dir, ha de tenir la capacitat de projectar-nos, com un alçaprem, vers la realitat espiritual. També el lloc on la celebrem ha de ser trencador, és a dir, diferent de tots els altres llocs on es desenvolupa la nostra vida normal. Per això, a l’església, el lloc on celebrem el culte i els sagraments, no s’escau de fer-hi un àpat, o altres activitats de la vida quotidiana.

Sant Benet afirma taxativament en el capítol de la Regla dedicat a l’oratori del monestir: “L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa”, més enllà de la pregària comunitària o privada dels germans (RB 52,1). L’arquitectura dels monestirs també ho corrobora. És fàcil adonar-se que l’església és un edifici exempt, amb entitat pròpia, damunt el qual no s’edifiquen altres espais destinats a altres activitats de la comunitat.

L’església és un espai dedicat només i exclusivament a Déu, això no vol dir que sigui el lloc on Déu habita, com en els temples pagans, sinó el lloc on la comunitat es troba, fa experiència d’ell mitjançant la participació en el culte litúrgic.

Algú podria objectar que l’eucaristia és un banquet. Ho és, certament, a més d’un sacrifici. Però cal tenir en compte que sant Pau ja va separar l’àpat comunitari del gest pròpiament ritual de la fracció del pa, sabem que pel fet que s’havien produït abusos: “Que no teniu les vostres cases, si voleu menjar i beure?” (1 Co 11,22).

Els monjos, per acabar, celebrem els àpats fraterns en un lloc especial, on només fem això, que anomenem refetor, i que recorda irresistiblement l’església, en la seva arquitectura i disposició, però que, certament, no és l’església. Reivindiquem, doncs, la saviesa del nostre sant legislador: que cada cosa sigui allò que diu el seu nom.